EL METEOCAT NO ES TANCA

Vaig entrar a treballar al Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) amb un contracte per obra i servei el 14 de febrer del 2005, ara fa 9 anys. Fins llavors, feia classes de meteorologia a l’aeroport de Sabadell als futurs pilots de línies aèries, i quasi havia perdut l’esperança de fer realitat el somni de contribuir i formar part de la màxima institució meteorològica de Catalunya. Afortunadament, una trucada a temps, una bona entrevista, i un currículum idoni pel lloc de treball en qüestió, ho feren possible.
 
Han passat els anys, tres directors, diverses reorganitzacions internes, tasques i responsabilitats múltiples, i aquell somni tardà −de puerícia vocació−, ja no és somni, sinó pertinença, orgull, tradició, servei; en definitiva, país. El SMC fou creat el 31 de març de 1921 pel Consell Permanent de la Mancomunitat, amb el doctor Eduard Fontserè com a primer director. En els 17 anys que restà actiu participà com a membre del màxim organisme rector de l’Organització Meteorològica Internacional (1873–1950), adquirint un important prestigi i donant un gran impuls a la meteorologia del país. L’any 1939, però, amb la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes, tancaren la Institució: a quarts d’onze del matí, el tinent meteoròleg Adolfo Martín Beloso, acompanyat de dos soldats, prengué possessió del SMC per ordre de la Jefatura del Servicio Meteorológico Nacional. El 29 de gener de 2014 en féu justament 75 anys.
 
És l’any 2014, celebrem el Tricentenari, i també han passat 17 anys des que el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, el juliol del 1996, creés el Servei de Meteorologia de Catalunya com a òrgan administratiu adscrit a la Direcció General de Qualitat Ambiental, actual Servei Meteorològic de Catalunya; aquest ja restablert com a entitat amb personalitat jurídica pròpia amb la posterior aprovació de la Llei 15/2001, de 14 de novembre, de meteorologia −  i Oriol Puig de director i impulsor, i des de fa 3 anys, de nou, director. L’estat que mai no va creure en cap autoritat meteorològica que no fos la seva – com en tants altres àmbits − ha recuperat el seu projecte de Servicio Meteorológico Nacional i ha fet palès que aquest passa prioritàriament pel que sense pèls a la llengua fa pocs mesos van deixar per escrit a la Comisión Para la Reforma de las Administraciones Públicas (CORA): la supresión de la organización del SMC. Ara, a més, publiquen al web de la Agencia Estatal de Meteorología (AEMET) la seva proposta d’avantprojecte de Ley del servicio meteorológico del Estado, a través de la qual volen vehicular els objectius bàsics exposats al CORA, i on es contempla la confiscació (ells parlen de integración, absorción, supresión y venta) de radars, detectors de llamps, estacions meteorològiques i de l’estació de radiosondatge de Barcelona propietat del SMC i, per tant, del Govern i els ciutadans de Catalunya. Però passem al fons de la qüestió: tan insegurs estan d’ells mateixos? De les seves tasques, de les seves xarxes d’observació meteorològica, de tot allò que fan i representen. Tanta nosa i por els fem? És tan imprescindible la nostra desaparició per donar un bon servei als ciutadans amb un cost benefici adequat als temps i a la conjuntura econòmica actual i futura? Que m’ho expliquin, si us plau, perquè no em quadren els números, ni la percepció externa, ni el prestigi, ni, per descomptat, l’impacte positiu del Meteocat en la societat a la qual serveix. És ben clar que no. Estem parlant d’un tema molt més senzill, un tema de sobirania, de sobirania nacional: la seva, i la nostra.
 
L’avantprojecte de llei, retirat l’endemà de la seva publicació – fins quan? –, ens hauria de preparar a tots pel que succeirà des d’ara fins al 9 de novembre, primer, i fins al dia de les eleccions plebiscitàries, després; ja que tard o d’hora ens hauran de deixar votar, suposo. Acabem de viure el darrer envit, que no l’últim, d’un estat que ens vol porucs, agenollats i mesells; insegur amb la seva argumentació i incapaç de ser tot allò que es reivindica. Per desgràcia, la història es repeteix; amb matisos, però es repeteix. Només depèn de nosaltres – societat i Govern, a l’uníson − que aquest cop el seu final no esbossi el traç tràgic que la d’aquest petit país darrerament ha dibuixat. Jo hi confio. No em queda altre remei. Deixem el lliri a casa, finalment, i preparem-nos pel pitjor; sempre el pitjor.
 
S’acomiada un servidor públic del Servei Meteorològic de Catalunya.  Per servir-los. I per molts anys.
 
Barcelona, a 13 de febrer de 2014
 
Roger Vendrell i Soler
Meteoròleg i enginyer del Servei Meteorològic de Catalunya
Membre de la sectorial de Meteoròlegs i Climatòlegs per la Independència