Dilluns, 25 de maig de 2020 - Edició 669
La República

El gran valor de qualsevol gest en l’esforç popular (16/1/2018)

El gran valor de qualsevol gest en l’esforç popular (16/1/2018) Durant les concentracions davant dels llocs de treball o als ajuntaments per exigir la restitució dels dret civils a Catalunya, […]

Vicenç Plans
Vicenç Plans 16/01/2018

El gran valor de qualsevol gest en l’esforç popular (16/1/2018)

Durant les concentracions davant dels llocs de treball o als ajuntaments per exigir la restitució dels dret civils a Catalunya, i aturar la segregació ètnica que patim els catalans per part del nacionalisme espanyol, sota les directrius monàrquiques d’Espanya, qualsevol gest de suport (botzinades de cotxe, alçament del puny, suaus aplaudiments,…) és una anhelada de suport.

Les causes que es mouen pel valor democràtic, és dir, el sentit de l’opinió pública i la sensibilització social, com és el cas de la restitució de la república catalana, per medi, ara per ara, de mantenir vigent la proclamació d’independència feta el 27 d’octubre de 2017, requereixen del combustible del suport popular. Aquest suport no és en forma de grans aportacions, sinó simplement en forma de complicitat i de reciprocitat, tot deixant que cadascú en les seves diverses expressions ho condueixi a la seva manera.

L’esforç normalitzador de l’esperit republicà, en base als criteris essencials de la no-violència, tal com s’ha acordat, ara per ara, en un consens més que general, exigeix, no obstant això, una col·laboració permanent i creativa. Ara mateix és fàcil fer-ho en nom dels presos polítics però igualment caldrà fer-ho per els valors constitutius d’una comunitat que es vol constituir fermament sobre els valors de la igualtat, la llibertat i la fraternitat.

Per això, escau sempre tenir un gest de solidaritat amb els que van a davant i també una certa dosis de confiança no exempta d’exigència en el moment adequat. És fàcil criticar, o donar solucions un cop iniciades determinades accions de resistència però cal pensar en el punt de partida.

La república catalana s’ha tornar a posar en marxa gràcies a les concentracions, els lideratges locals, les marxes en columnes, els debats públics, els articles d’opinió,… tot configurant un univers d’activitats orientades a la conformació sociològica d’espais polític on no hi sobri ningú i sigui possible refer-se cívicament (davant l’autoritarisme, les imposicions monàrquiques o el decrets centrals d’assimilació, entre d’altres, a més de la més palpable repressió en forma de citacions, sancions i cops).

El que realment farà créixer encara més aquesta onada catalana d’integració social, multicultural i respectuosa, serà el plantejament individual de cada persona, com ha succeït fins ara, tot renunciant a la provocació gratuïta o a les tècniques agressives. Malgrat la constant espanyola de capgirar la realitat, tot girant el sentit de les coses de la forma més barroera possible fent quasi inconcebible que sigui totalment errat, les pretensions catalanes es mantenen intactes i continuen essent àmpliament acceptades per la societat.

El tarannà català, sigui per llargs anys d’ostracisme i d’implacable repressió espanyola o per la seva pròpia manera de ser més discreta, viu la seva activitat pública de forma mesurada, al límit de l’autocensura permanent. Això no treu, malgrat tot que tingui tot el dret a exigir protecció i seguretat, i que no hagi de viure porugament per les contínues amenaces del sistema d’assimilació espanyol (aparell judicial i policíac principalment, però també el fiscal i econòmic).

La construcció republicana és una oportunitat per a tothom, i té una possibilitat formativa i d’educació social impressionant, sense que sigui necessàriament revolucionària. Ja ara el coneixement i l’estimació, en paraules de sengles representants respectivament Puigdemont i Junqueras, aporten a la nostra col·lectivitat una axioma de gran transcendència humana: ningú sobra i tots tenim prou qualitats per contribuir al bé comú. Encara que sigui, i no és poc, per aixecar un puny de suport o de llibertat que inflama el cor i les esperances dels que són a primera línia, tal com va explicar clarament Jordi Cuixart, de l’acció d’un home d’abric fosc però bufanda groga un gèlid matí anant a declarar al jutjat.

 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 

Relacionats