Divendres, 1 de juliol de 2022 - Edició 1436
La República

El fracàs anunciat d’una reunió inútil: més autonomisme! (10/7/2018)

El fracàs anunciat d’una reunió inútil: més autonomisme! (10/7/2018) L’actual president de la Generalitat, una persona amb bones intencions però sense caràcter, no és el president de la restitució que […]

Vicenç Plans 10/07/2018

El fracàs anunciat d’una reunió inútil: més autonomisme! (10/7/2018)
L’actual president de la Generalitat, una persona amb bones intencions però sense caràcter, no és el president de la restitució que varen votar els catalans. “Puigdemont el nostre president”, governant la nau catalana des d’on fos, era l’horitzó de dignitat i coratge que feia les coses diferents, dins la grisor general dels anys de pujols i companyia. Una cosa semblant passa amb el president espanyol, sobre el qual, per respecte, millor no opinar-hi.
El drama de tot plegat és que reforçar l’autonomisme o admetre millores en cap cas són cessions als independentistes, ja que si bé lateralment i indirectament la coalició de govern que és al capdavant de la Generalitat té aquest objectiu programàtic, ni pel que es veu fins ara ni per l’acció de govern que realitza és independentista, ni de fons ni de forma.
Catalunya ja té una majoria social independentista, sufocada per quatre gats extremistes que malden, amb permís implícit de les institucions estatals (incloses les autonòmiques), per fer tot el soroll possible i crear un fals ambient de tensió. Els que van votar partits unionistes, en una gran part són el producte de la inseguretat que va generar un programa incomplet i dubtós dels polítics que van conduir el procés d’emancipació nacional, d’acord amb el dret a la lliure determinació. En general, la gent cerca situar-se en tessitures resoltes i guanyadores, i no pas en posicions indefinides o claudicants.
La vitalitat nacional catalana exigeix solucions pròpies, dins el context que admeti, si més no de moment, el panorama europeu. I això és indefugible per atendre mil i una necessitats elementals que van des de les dotacions d’infraestructures, la millora de la natalitat, les  polítiques climàtiques, l’equilibri territorial,… entre moltes altres. Les solucions no poden venir d’una complaença centralista, instal·lada en una burocràcia insensible a les urgències materials de la població, la seva indústria i els investigadors. El territori català així sorgeix com a garantia d’un espai de llibertat, on la creativitat i el desenvolupament siguin una permanent obsessió.
El divorci entre catalans i espanyols no s’ha formalitzat tot i que la separació ja és evident. Des d’almenys el 2006  i les mil i una temptatives per encarrilar un diàleg polític de reconeixement mutu de la seva personalitat nacional, ambdues nacionalitats saben que no poden esperar més per cercar solucions pacífiques que no els hi perjudiquin més del necessari. L’absurd posicionament espanyol, fins i tot ara, negant aquesta realitat no farà més que retardar i complicar cada dia més una solució pràctica al conflicte territorial provocat per la dominació colonial espanyola sobre terres catalanes.
Tot sabem com ha funcionat Espanya, des de temps immemorials,  i quina és la seva trajectòria històrica a l’hora de tractar els problemes i buscar solucions. La constant sempre ha estat la mateixa: negar el problema, poca capacitat de negociació i obstinada contestació. Així, no hi haurà cap nou recorregut en tot el que es pugui parlar entre ambdós governs estatals, un centralista i l’altre perifèric, per no parlar directament de retrocés o de parany, ple de paraules boniques però fets contradictoris.
El govern autonòmic de la Generalitat no ha donat, per ara, cap instrucció de redreçament sobre els afers que han laminat la seva capacitat d’actuació i de reacció, abans de l’aplicació de l’article 155, la impugnació del qual resta pendent així com de totes les malvestats ocasionades per l’anterior govern espanyol, fins i tot comeses a títol particular per algunes persones concretes. Ara sembla que es cerqui guanyar temps, dissimular tot el que ha passat i posar el comptador a zero. I això és impossible!
El nacionalisme espanyol més intransigent i visceral no és dialogant ni flexible, i per això, cal conquerir, com sigui, posicions de força que permetin resistir el seu embat, el qual, sense cap mena de dubte, no trigarà a fer-se present, i per llavors, cada minut que passa ara, serà recordat com un temps valuós perdut sense remei.
La realitat de l’estat espanyol és que no hi haurà mai una majoria política suficient que permeti una reforma constitucional que admeti, per igual, una estructura federal o confederal, només de territoris històrics, nacionalitats vigents, i també la possibilitat de l’exercici del dret a l’autodeterminació, coma millor mostra de confiança de projecte compartit que podria suposar Espanya. Com això no serà així mai, per raons derivades de la manera d’ésser castellana fonamentalment, el camí transitable i legal de la lliure determinació és la via expedita per restablir la llibertat nacional dels catalans.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.