Quan Carretero va presentar la dimissió del càrrec que ostenta com si d’un absolutista es tractés la primera idea que em va passar pel cap va ser que el fet en sí mateix no corresponia a res més que una estratègia de la seva política kafkiana per posar al capdavant del partit a Laporta.
Els últims esdeveniments; actituds impròpies d’un candidat a la presidència, han portat el desencís i desafecció a molts dels seus seguidors i tant ells com jo estem absolutament d’acord amb la classificació que fa Arturo Pérez-Reverter dels polítics, parlant ja en termes genèrics, categoritzant-los en tres grups: “charlatanes”, “cantamañanas” i ”los hijos de la gran puta”.
Tot allò que representi un moviment en contra d’aquests i de la seva política actual simpatitza amb el meu tarannà. Així que si cal fer moviments estratègics, dantescs, maquiavèl•lics o kafkians per posar al capdavant a qui ha despertat sentiments “obamistes” i del “Yes We Can” a la catalana, a la Catalunya més profunda, que es facin; ells bé prou fan i desfan segons els seus criteris i les seves conveniències. Collons!.
