Diumenge, 19 de setembre de 2021 - Edició 1150
La República

‘El Coronel Macià’

Tardor de 1979. En un tros de món anomenat Catalunya, un cineasta (sempre valent) estrenava ‘Companys, procés a Catalunya’, sota l’apassionat paraigua d’una munió d’espectadors, que, per fi, podien veure […]

Josep Duran
Josep Duran 17/04/2008

Tardor de 1979. En un tros de món anomenat Catalunya, un cineasta (sempre valent) estrenava ‘Companys, procés a Catalunya’, sota l’apassionat paraigua d’una munió d’espectadors, que, per fi, podien veure en imatges, òbviament de ficció, la vida i miracles del 123è president de la Generalitat. Escric, vida i miracles, malgrat que l’interès absolut era assistir al trist espectacle de l’afusellament de Companys, uns dits a tocar del Castell de Montjuïc. Eren altres temps i, ben mirat, una Catalunya del tot desconeguda avui. Les cues a les portes dels cinemes van ser caòtiques. Ningú volia veure la mort de Companys tres dies més tard que el seu company de feina. El carrers anaven plens de comentaris, ara pro-catalans, ara pro-espanyolistes. D’aquesta darrera frase encara no ens n’hem lliurat, però de l’altra, de l’interès dels catalans envers els seus insignes capitals, gairebé en queda res.

Ara i aquí, el darrer llargmetratge de Josep Maria Forn va sortir als cinemes amb el minso nombre de 10 còpies. Quelcom no s’està fent bé i, si aviat no hi posem solució i el cinema català (en català) no reviscola, potser d’aquí 40 anys, quan algú estreni un film sobre la vida d’en Pujol, només hi anirem els pocs avis cinèfils que el vàrem gaudir/patir. Parlar de cinema català rodat en versió original catalana és un suïcidi, però si nosaltres, els creadors, i ells, els polítics, no trenquem aquest silenci covard, potser quan alguna nova generació vulgui posar-hi remei serà massa tard. I, dic nosaltres, perquè demanar a aquells que fan cinema per emplenar-se les butxaques, que pensin en la normalització lingüística de l’art més important del segle XX al nostre país, fora com veure a Romario baixant a defensar.

‘El Coronel Macià’ és una producció artesana, on s’ensuma classicisme per arreu, en el benentès que ens trobem amb interpretacions allunyades de la televisió d’avui dia, moviments de càmera mínims i elegants, composicions basades en els llargs plànols seqüència i, un guió massa descriptiu, que per moments (i aquest és el seu pitjor defecte), s’assembla massa a una ensopida classe d’història. Ara bé, sincerament, crec que tenim l’obligació de conèixer els nostres avantpassats majúsculs, i l’obra d’en Forn, d’ençà els anys 50, és bàsica per comprendre l’evolució del nostre país. Avui, les darreres i emocionades paraules, les vull convertir en un homenatge vers la interpretació de l’Abel Folk. Sense dubte, un dels millors treballs mai vistos en el cinema fet a Catalunya. El premi Goya al millor actor hauria d’haver arribat fins les mans de l’Abel, però parlem d’una pel·lícula catalana, dialogada en català, que s’estrena a Madrid amb subtítols en català i, que parla d’un militar espanyol, que es passa al bàndol independentista català tot renunciant a la pàtria. El Goya…  era impossible! Algú ho posava en dubte?