Perquè la societat avanci sempre ha de deixar enrere els ídols que l’han ajudat a crear, perquè sinó ho fa, queda atrapada per sempre al moment fundacional d’aquesta. Després d’anys i anys de Procés, la lluita partidista ha passat per davant dels anomenats “interessos de país”, i això té com a conseqüència indiscutible la fi d’una etapa. Una etapa que potser va durar fins el Primer d’Octubre, o que va acabar amb les eleccions del 21 de desembre, el que sí que és cert però, és que les continues regeneracions en fals han provocat un seguit de rumors que han esdevingut ones que ho esborraran tot al seu pas.
Unes regeneracions en fals que han provocat que els dos principals partits del Procés, hagin elevat als altars als seus respectius líders per tal de legitimar qualsevol acció que aquests fessin. La falta de crítica sota l’excusa de barrejar la dinàmica de bons i dolents, respecte qui més malament ho passava, ens ha portat fins aquesta situació. Això però, no ha sigut res més que la conseqüència de la falta de no tenir un relat clar, de no haver-hi estratègia, de no haver-hi tampoc tàctica, i de fer veure que estava tot planificat i haver de planificar-ho. La nova política ha servit per crear líders o guies político-espirituals més que autèntics gestors amb carisma, provocant que el rendiment de comptes s’hagi vist substituït per la fe de creure en un projecte polític.
Aquesta fe en un projecte polític, sumada al hiperlideratge polític, ha creat unes noves divinitats, nous éssers de llum capaços de ser ells qui seran punts de referència del Bé i el Mal. Puigdemont o Junqueras ha través dels seus missatges de vídeo o les seves epístoles a la militància, no deixen de reafirmar-los com figures totèmiques més que polítics. Cal allunyar de la política els ídols i els tòtems i tornar-la als polítics, per poder tornar al rendiment de comptes, retornar al debat polític, i parlar de projectes polítics, més que seguir perdent mesos o anys en debats tautològics on tothom té la raó certa digui el que es digui perquè cadascú l’interpreta com vol. Això ens ha portat a l’hermenèutica i després a l’escolàstica, on hem acabat debatent sobre la Fe en la política més que de la política en sí.
Richard Wagner, a la seva obra “El capvespre dels Déus” ens explica que l’home és lliure quan els déus moren pels seus propis vicis. Aquest fet tan luterà del predeterminisme d’un Déu que ho guia tot és el mateix que ha generat aquesta estructura a la nova política, substituint als Déus o a Déu per guies o líders. Partits polítics com Ciutadans, Podemos o Junts per Catalunya i ara ERC des de la famosa cita “el Junquerisme és amor”, no deixen de ser exemples d’aquest predeterminisme. Els líders ho tenen tot pensat, ho saben tot i estan del tot ben informats, i s’ha de confiar en ells perquè per alguna cosa són els guies, i si se’ls hi discuteix és per que no tenim prous coneixements per entendre les decisions.
Recordem a Soren Kierkegaard quan deia que ens fa por la llibertat perquè ens obliga a decidir per nosaltres mateixos sobre qüestions que ens fa pànic fer-ho. Cal perdre la por a decidir per nosaltres mateixos, especialment en el terreny de la política, on el paternalisme que ha pres el Procés va en la direcció de treure’ns cada vegada més graus de llibertat al transitar per camins foscos. No és casual que davant la falta de relat, la situació política empitjori perquè està en la pròpia naturalesa humana la necessitat de deixar-se guiar com més complicada és la situació perquè l’individu, com a ésser individual, se sent coaccionat per la incertesa. El que ens pot dur a acabar amb dues situacions molt diferents i completament extremes.
La primera és que metafòricament tot quedi destruït i tot relat del Procés quedi desarticulat pels mateixos que l’han intentat projectar, perquè un percentatge cada cop més gran de gent pretén anar a l’aventura que la llibertat els hi permet. Alternatives com les de les Primàries per la República podrien anar per aquest camí si compleixen amb el que diuen, o bé gent que ha passat a situació latent o passiva enlloc d’activa perquè prefereix no seguir per un camí que no sap on el portarà o directament desconfia de tot. I per altra banda, completament oposada, és que aquesta coacció triomfi i tot quedi canalitzat a través dels partits reformulats, sigui canviant el nom com lo de Crida Nacional, o bé seguint pel camí de la política tradicional i partidista.
Aquests dies ens trobem en una situació d’inflexió doncs estan succeint moltes coses, i això pot decantar la balança cap un costat o un altre.
El que sí ens cal reflexionar al respecte de que si el Procés, al voler crear un Estat i per tant un país lliure, els partits a favor d’aquest acceptaran tenir ciutadans lliures i crítics, o els hi generaran unes ombres més grans perquè tinguin més por i mantenir-los al ramat. Caldrà estar atents.
