- Publicitat -
Diuen que Adrià Puntí, ara reencarnat en Josep Puntí, li ha dedicat la cançó “El boig del telèfon roig” però com que no és “L’Empordà”, no he sabut trobar-ne la lletra.
Sigui com sigui el boig del telèfon continua voltant per Girona però fa molt de temps que no duu telèfon. Va deixar de portar-lo quan els mòbils, els que només trucaven i enviaven missatges, van envair totes les butxaques i bosses de mà dels gironins.
Fins llavors, quan ens el trobàvem pel carrer, ens exposàvem a que ens encastés l'auricular a l’orella per convidar-nos, amb mímica, a parlar amb un interlocutor imaginari. Tots els que el coneixíem solíem accedir-hi respectuosament.
Avui, en canvi, ja no parlem per telèfon ni amb persones reals ni imaginades. Avui revisem el correu, llegim els titulars de la premsa, responem wasaps, enviem alguna foto, donem un cop d'ull al Facebook i al Twiter, consultem la previsió meteorològica… i tot sense deixar de caminar en cap moment, no fos cas que ens sobrés temps per deixar volar els pensaments.
Ben mirat, l’home no podia fer cap altra cosa que abandonar el telèfon roig. Perquè quin sentit té assumir el paper de boig de la ciutat quan els demés ho són més que tu?
Publicitat
