Divendres, 1 de juliol de 2022 - Edició 1436
La República

El 155 no trigarà a tornar, i no s’haurà corregit res (26/7/2018)

El 155 no trigarà a tornar, i no s’haurà corregit res  (26/7/2018) El discursos dels presidents Torra i Puigdemont ja ni ressonen en la buidor estival dels passadissos de les […]

Vicenç Plans 26/07/2018

El 155 no trigarà a tornar, i no s’haurà corregit res  (26/7/2018)
El discursos dels presidents Torra i Puigdemont ja ni ressonen en la buidor estival dels passadissos de les administracions catalanes. Els seus missatges es paren a les portes de les seus funcionarials, si és que arriben enlloc, i els esforços voluntaristes d’uns pocs activistes, amb el suport de sindicats com Intersindical CSC o IAC-Alternativa, es van desgastant.
La politització nacional que no partidista és necessària arreu dels sistemes públics que tenen objectius compartits per assolir o consolidar. A hores d’ara, un empleat qualsevol de les administracions catalanes no té cap missatge ni encàrrec en aquest sentit. Més aviat, fins i tot, s’espera una resposta contrària, de passivitat i distanciament.
L’afer de l’Oïdora de Comptes del Parlament de Catalunya és un exemple entre milers de com es cedeix fàcilment o amb diligència, fins i tot, a qualsevol pretensió política adversa a les pròpies, les quals són només simbòliques, tot sigui dit. Així, no queda cap marge per fer de qualsevol esdeveniment una reacció pacífica de fermesa o d’obstrucció, encara que mínima o, igualment simbòlica.
Al contrari, de forma silenciosa, com va passar durant el 155, es van prenent tota mena de decisions, i donades per fetes, ja ni se’ls hi dona cap importància. Una cadència que, qui sap si per casualitat, aflora de tant en tant però que és extensa i programada des de cada racó de les administracions públiques catalanes.
El 155 no trigarà a tornar, ara que ja s’ha vist com de senzill és activar-lo. Pels seus impulsors només genera avantatges polítiques, en el que hauria d’ésser un model de funcionament també dels polítics catalans i els seus òrgans funcionarials, travats contínuament en discussions estèrils o de puresa jurídica que no importen a ningú, en especial als jutges espanyols.
El govern espanyol tornarà a dissoldre el Parlament, després que els partits sobiranistes tornin a guanyar unes eleccions per fer efectiva la república catalana independent (que es convocaran properament, atès que no queden masses més opcions) i serà per desenvolupar un nou 155, més dràstic, sobre la tocada administració catalana, la qual sense més, quedarà malparada.
En aquest sentit, es trobarà a faltar, com no passa a l’administració general de l’estat, en general, una millor preparació nacional dels càrrecs intermedis i dels quadres de comandament. Sense cap resistència pacífica de boicot, amb l’excusa de no perjudicar els ciutadans, els funcionaris restaran impassibles als nous directors polítics, atesa l’absència dels contraris.
En un escenari d’un embrionari pessimisme econòmic, com la millor carta de presentació de la propera gran depressió que està venint (acumulació de deute, canvis tecnològics, guerres comercials,…) la capacitat de resiliència o d’aguantar no és suficient, i caldrà esperar més dinamisme o activitat de les administracions públiques, en general. I això només és possible tenint assumida clarament la responsabilitat col·lectiva que tenen els servidors públics, sobretot en la defensa de drets i llibertats, entre les que hi ha les pròpies de la nació catalana.
A hores d’ara, el govern “efectiu” no ha reaccionat, i en poc temps quedarà com matèria morta, tot essent els més voluntariosos, autèntica infanteria de xoc, la que haurà de sortir al pas en el proper 155. Tanmateix, aquesta vegada, segurament potser també s’emportarà per davant els qui molestin dient paraules buides o fent proclames de sofà, molts d’ells polítics professionals que creuen controlar-ho tot per la seva habilitat a l’hora pactar en noms dels demés.
El dubte és si tot plegat serà abans o després de les eleccions municipals del mes de maig del 2019, en funció de mil i una variables, electorals, judicials o personals, però el que si serà cert, no en tinguem cap dubte, és que la intransigència del nacionalisme espanyol no afluixarà en res i per a res, diguin el que diguin, els uns i els altres.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.