Efecte Penell

Un bon amic alemany, amb un castellà correcte, un dia em va dir: Anna, “la cabra siempre tira al monte”, quina veritat!, avui per avui és el que s’està veient a casa nostra. El règim dictatorial que durant 40 anys  va assolar el nostre país encara és vigent. La supervivència de certes figures hereves del poder absolutista espanyol, ja sigui per descendència consanguínia com ideològica, han sobreviscut a càrrec d’un sistema que en diuen democràtic, democràtic és el nom, es clar!. Una Democràcia fruit d’una transició cap a un model d’estat espanyol actualment caduc i fracassat. Un model d’estat que, per tots aquells hereus de l’antic règim, només va servir en al seu dia per salvar el cap i no perdre posicions dins la maquinaria estatal tot esperant temps millors. Durant un període d’espera, on el sentiment nacional espanyol no només a sobreviscut al pas del temps, sinó que han anat forjant un genocidi cultural, econòmic i social cap a tot nacionalisme que no sigui espanyol, per continuar la confecció d’Una, Grande y Libre amb l’esperada benedicció europea. Avui ressorgeixen de les cendres tot despullant-se de la pell de bon demòcrata amb més força totalitària i preparats per acabar amb tot tret diferencial.
I que fem nosaltres?, només cal observar el munt de bestieses formulades des del nostre govern dels millors, no sé si dir els millors candidats a delegats del govern. I no només això, altres busquen la paternitat única de la independència, fagocitant altres moviments independentistes mitjançant polítiques sectàries amb un afany d’acaparar protagonisme a tots nivells, producte d’un fals sentiment nacional. Fent de la independència un simple producte de màrqueting. Sense tenir en compte que la independència només pertany al poble català, sigui quin sigui el seu color polític, i sigui quina sigui la seva procedència. Fora de tota puresa de raça, ben lluny del nacionalisme ètnic i de l’eugenèsia (selecció artificial) que practiquen aquest grups altrament dit nacionalistes en busca del Lebensraum (espai vital) que tan reclamava Joseph Goebblels.
 El poble, un clar exemple d’inseguretat crònica, que envers de lluitar es margina i autocensura la seva reivindicació nacional. Deixant camp lliure tant a l’estat opressor com als quintacolumnistes que a l’únic que aspiren és acaparar grans cotes de poder com a modus vivendi . Ens deixem dur pels cants de sirena dels falsos profetes nacionals que com grans dosis de narcòtics, ens adormen l’esperit independentista. I un cop arribats al cim de la qüestió, quan s’ha acabat el somni i comença la necessitat real, potser cal fer desaparèixer la unitat política com anhel i objectiu nacional, deixar el paper de maltractats, i espolsar-nos la malaltissa compassió. Arrisquem per nous colors polítics i deixem endarrere l’actual vesper de forces que l’únic que fan és vetllar per un sistema d’autonomisme misèrrim. Apostem per un nacionalisme integrador, que el seu l’únic objectiu sigui salvar-nos de les urpes del feixisme espanyol  i que treballi explícitament pel país.  Què com ho sabrem?, quan el penell tant se val del color que sigui, deixi d’indicar-nos ponent.