Dijous, 8 de desembre de 2022 - Edició 1596
La República

Ecollemia de butxaca: Previsions de futur. Context internacional.

    Els darrers mesos del 2008 ens han dut un escenari econòmic d’allò més complicat i apassionant on ningú sap ben bé en quin estadi de les crisis ens situem […]

Gerard Ollé 07/01/2009
    Els darrers mesos del 2008 ens han dut un escenari econòmic d’allò més complicat i apassionant on ningú sap ben bé en quin estadi de les crisis ens situem ni com actuaran els agents econòmics a continuació. Podria sembla que, pel que fa a la crisi internacional, hem superat els pitjors moments i ara poc a poc tot es reajustarà, suaument, abans de donar pas a la següent etapa de transició que ens impulsarà novament cap a un creixement lent i sostingut (fins que tornem a entrar en crisi).
   I dic ‘podria semblar’ perquè la situació internacional és extremadament complexa i difícil d’analitzar. Estan apareixent nous agents destinats a jugar un paper molt important en l’economia internacional com són l’Índia i la Xina, on viu gairebé el 40% de la població mundial i que són, en valor absolut del PIB, la 4a i 12a economies mundials respectivament. D’altres que ja hi eren, com el països del mitjà oest productors de petroli, sembla que estan canviant de mentalitat i estan decidits a jugar un paper protagonista en el context de les finances internacionals (caldrà veure si aquest cop sí els deixen ser protagonistes ja que cada cop que algú escolta el nom de ‘fons sobirà’ se n’aparta com si d’un càncer es tractés). També tenim els de sempre: la sempre imprevisible Rússia (11a economia mundial), la vella i decadent Europa (la zona euro encara seria la 1a potència mundial si fos considerada com un estat), el titubejant però encara molt important Japó (2a economia mundial) i altres que encapçalaran el grup dels secundaris de luxe com Brasil (200 milions d’habitant i ja 10a economia mundial).
   No obstant, puntualitzar que la Xina, l’Índia i el Brasil seran importants però no seran mai el motor econòmic mundial, les seues desestructurades economies no els ho permetran, i és cert, han crescut molt, però també els arribarà l’hora de reajustar-se i no crec que ningú de nosaltres arribi a veure ni la Xina ni l’Índia desbancant als US com a primera potència mundial. A més, pel tipus de règim, Xina viurà importants conflictes interns (socials i econòmics) i externs (polítics i econòmics), i veurem quan comencen i quina dimensió tenen tenint en compte que les recessions intrínsicament afavoreixen tots aquests tipus de problemes. Tampoc es salvaran dels conflictes interns el Brasil i l’Índia, països amb accentuada desigualtat social (a l’Índia hi viu el 20% de la població mundial malnutrida).
   Tot i que la situació dels US potser és molt més delicada del que ens imaginem si la Reserva Federal ha decidit baixar al 0,25% els tipus d’interés -cal recordar que, després de la crisi més recent de les puntcom el 2001, el nivell més baix al que van arribar els tipus d’interès als US va ser l’1%-, han estat en situacions complicades altres vegades però aquest cop la magnitud globalitzadora a la que hem arribat fa que el virus s’hagi escampat de manera ràpida i violent. El fet és que seria possible que de la mateixa manera que s’ha estés la crisi es podria també estendre ràpidament la recuperació, però no és més que una possibilitat molt remota. De moment és altament probable que els US superin el retrocés del 6-8% que els experts preveuen.
    Malgrat la magnitud globalitzadora, en el context internacional està clar que seran el US els que marcaran la pauta una altra vegada i la resta de països, suposadament, anirant recuperant-se al son de la música americana. Segur que això serà així, seran els US els que ‘tiraran del carro’ de nou, el que no està tan clar és si la velocitat de recuperació dels US serà tan ràpida com en altres ocasions. Encara que el seu liberalisme econòmic (molt qüestionat darrerament) els proporciona una flexibilitat a tots els nivells que, per exemple, la vella i arcaica Europa no té.
   I dic això després de la gran caiguda de la banca d’inversió i comercial (i estafes multimilinoràries com la de Madoff (50.000 milions de dòlars)), que farà, junt amb els baixos tipus d’interès, que els US durant un temps tinguin dificultats per captar capital exterior, tot i que també dependrà de la situació de la resta de potències mundials.
   Pel que fa al dòlar (exageradament devaluat vers l’euro en el darrers anys i que ha permés que els US no hagin caigut en recessió abans), espero una forta depreciació a curt termini, però a mitjà termini (2-4 anys) lo més normal seria que l’euro perdi molta força com a moneda de reserva de valor mentre que el dòlar s’aprecia fortament, alentint la recuperació de l’economia americana però afavorint altres economies amb monedes no vinculades al dòlar (especialment Europa i Japó). -Si voleu viatjar als US aprofiteu el pròxim any o any i mig perquè després el dòlar tornarà a ser força car per als europeus.-
   La clau de la recuperació americana està a la costa oest dels US, sobretot a Silicon Valley (Califòrnia) donat que el govern americà ja ha proporcionat cert alivi a Wall Street. Sembla que, de moment, les empreses tecnològicament més avançades i que més valor afegit aporten a l’economia han vist com la crisi no els ha afectat en el mateix grau que ha afectat altres sectors més obsolets com l’automobilístic, i aquest fet és el que fa ser més optimistes en quan a la recuperació de la potència americana. L’economia americana executa els reajustaments propis de cada crisi més ràpidament que la resta d’economies, però això no vol dir que en uns mesos l’economia americana torni a anar a velocitat de creuer, ni molt menys. Després de la patacada financera, l’economia americana tot just ha començat a reajustar-se, i per exemple, l’atur encara ha d’incrementar força com a resultat de més reestruccturacions i fallides empresarials, molt probablement veurem l’atur americà més enllà del 10%.
   De moment, el govern americà ja ha aprobat plans d’ajut per reactivar l’economia i el sistema financer per valor de més d’un trilió de dòlars i al sector automobilístic també han fet públic un ajut de 20 (13 més 7 de dos prèstecs a GM i Chrysler) bilions de dòlars, però bé farien Obama i companyia de no oblidar-se de les empreses dels sectors que aporten més valor afegit. Els rescats duts a terme fins ara són d’allò més perillosos, tot i que el rere fons és ben intencionat alhora d’intentar parar l’arribada del gran crack financer a l’economia real, indirectament estan incentivant la mala gestió. Si fins ara s’han pres decisions de risc elevat o, deliberadament, la gestió s’ha encarat només a obtenir beneficis sense importar com, és molt perillós que després arribi el ‘papà’ Estat i salvi l’organització d’una mort anunciada. Això fa que es donin paradoxes del tipus que molts dels diners destinats als plans d’ajut es repartiran en forma de dividents degut als grans beneficis reportats per entitats que 9 mesos després han caigut en situació de fallida econòmica.
   Per la seua banda, Europa és com un ancià amb un juguet nou ( l’euro ). És un conjunt d’economies amb uns vicis adquirits molt difícilment eliminables però amb un element com l’euro que els obliga a reinventar-se per sobreviure. Per primera vegada l’euro conviu amb un context de crisi com l’actual, cosa que farà aflorar les limitacions de la moneda única com a tal. Moltes economies, com l’espanyola i la catalana de retruc, s’adonaran que la sortida d’una crisi econòmica no és tan fàcil ni ràpida si continues sense tenir un model econòmic de país per als pròxims 15-20 anys i no pots jugar a devaluar la pesseta. Si la situació esdevé quelcom més que una simple crisi passatgera, en els pròxim 3-4 anys escoltarem moltes veus clamant per l’abandó del sistema euro -i amb més motiu quan vegin amb la celeritat que el Regne Unit deixarà enrere les dificultats jugant amb una lliura devaluada-.
    I és que el sistema de moneda única ha quedat incomplet. No es pot donar una globalització tan bèstia a nivell monetari sense fer una reflexió a fons del model de desenvolupament econòmic europeu a mitjà i llarg plaç, on, aprofitant sinergies, cada país hauria d’aportar lo millor de sí mateix fent que les fortaleses del sistema monetari de la zona euro fossin molt més importants que les seues debilitats. Això no s’ha produït i diria ja n’estem pagant les conseqüències. Com pot unificar-se la moneda sense abans –o com a molt al mateix temps- enfortir molt més la capacitat legislativa i executiva de les institucions europees amb l’objectiu de donar una resposta en forma d’incentius fiscals unitària en temps de recessió com els que estem vivint? I que ningú em respongui que això ja es va plasmar al Pacte d’Estabilitat i Creixement, perquè si bé va ser útil per assolir unes determinades fites al seu moment, ha deixat de ser-ho posteriorment.
   Tot sembla indicar que en el context internacional, donada la magnitud de l’ajust, podria ser que ens trobèssim davant una recessió a mig camí entre ‘L’ i ‘U’, lo que seria una recessió ‘U’ amb una segona pota força curta que continuaria com una ‘L’. Encara que, darrerament, previsions més catastròfiques suggereixen que enlloc d’una recessió estem a l’inici d’una gran depressió. On comença una i on acaba l’altra no queda del tot clar, però, personalment, considero bastant erroni comparar la situació actual amb la del crack del 29, entre altres coses perquè ara, a diferència d’aleshores, s’ha evitat la caiguda de la totalitat del sistema financer i el nivell regulatori dels ents locals i internacionals és molt superior.
   Per concloure i com a resum, faré lo que no fan mai els economistes espavilats: prediccions amb números i dates. No us preocupeu, no adivinaré ni una predicció perquè la irracionalitat de les decisions dels agents econòmics és quelcom que la ciència econòmica no podrà mesurar ni preveure mai, però com que no mullar-me no és el meu estil, aquí van:

1- Estabilització i lenta recuperació del creixement del PIB als US a partir de la segona meitat de 2010. Ajust pròxim al 10%.
2- Forta apreciació del dòlar enfront les altre monedes de referència, en 2-4 anys l’euro cotitzant a 0,7 – 0,8 dòlars.
3- Les grans economies europees creixent de manera molt feble a partir de la segona meitat del 2011 o inicis 2012.
4- Repunt del preu del petroli per sobre dels 110 dòlars el barril però estabilització posterior fins moure’s en la franja dels 80-100 dòlars en 1,5-2 anys.
5- Bombolles financeres i immobiliàries importants a països d’economies emergents (Brasil, Europa de l’Est, etc)
6- Grans pujades en el preu de l’or a curt termini (s’arribarà als 2000 dòlars?), obres d’art i articles de luxe variats (són les bombolles més llargament sostingudes de la història).
7- Més que possible esclat d’una profunda crisi alimentària mundial lligada a una nova bombolla alimenticia tan aviat tornem a tenir un parell d’anys de males collites i també perquè amb la crisi no es farà la transició dels biocombustibles de primera generació cap a altres fonts fonts d’energia alternatives.
8- Entrada en situació de fallida econòmica d’alguns països com a conseqüència de l’aturada mundial i l’excessiu endeutament en el que han incorregut. Nova crisi de deute extern. -Com a petit incís parlar-vos de la situació extrema que está vivint l’Arnold Swcharzenegger (governador de Califòrnia que si fos un país seria la 6a potència mundial) per intentar tirar endavant tota la infraestructura estatal per la manca de recursos. Diversos comtats californians ja s’han declarat en estat de fallida econòmica.-
9- Lligat amb el punt 8, possible bombolla del deute públic amb dèficits molt més enllà del 3% a Europa i pròxim al 9-10% als US si la situació no millora en 3-4 anys que crearà problemes a més d’un estat.
10- Fort increment de la conflictivitat social mundial degut a la delicada situació econòmica i, òbviament, al gran increment d’aturats arreu.
11- A curt termini, gran perill d’una de les situacions econòmiques més letals: la deflació. Si es donés una situació de deflació a nivell planetari podria tenir conseqüències catastròfiques a curt i mitjà termini. No obstant crec és altament improbable perquè el petroli està extraordinàriament barat a hores d’ara i lo més fàcil és que repunti amb força.
12- L’euríbor movent-se entre el 0,5% i el 2% el pròxims 2-4 anys i escalada fins el 4-6% en 5-7 anys si es donen les condicions econòmiques de recessió i no de depressió.
13- En 2-3 anys debat a fons sobre l’euro i enfocs futurs de les polítiques monetàries i fiscals a nivell europeu amb reforma de les institucions europees i creació de lo que seria el Tresor americà però a nivell europeu.
14- Caiguda de grans companyies internacionals i fusions i absorcions a gran escala. Grans noms que ens han acompanyat al llarg de la nostra vida desapareixeran: companyies aèries i automobilístiques, grups industrials, mitjans de comunicació, entitats de crèdit, immobiliàries, etc.
15- Gran afectació a curt i mitjà termini de les crisis sobre sectors com el turisme, l’oci i l’entreteniment. Las Vegas està notant de manera important el temporal que està caient sobre l’economia mundial i hi haurà moltes entitats esportives que es veuran abocades a la desaparició o a ser uns secundaris de luxe. La caiguda de Mediapro serà molt sonada a les nostres contrades.
  
   Bé, espero que hagueu sobreviscut fins aquí i que l’article us hagi servit per entendre o fer-vos una idea del que està passant i, potser, passarà en un futur pròxim (encara que, segurament, passarà just lo contrari de lo que he dit). Però recordeu que les recessions, com els períodes expansionistes, són inherents a l’economia capitalista i, en tan que no excessivament dures, necessàries per a sanejar l’economia i aprendre a ser més eficients i competitius en el futur.

   PD: Què en penseu vosaltres? Algú s’atreveix amb algun pronòstic? (us animo a fer-los perquè no vull ser l’únic en fer el ridícul ja que sorgiran situacions noves que ara no ens podem ni imaginar i totes les prediccions quedaran en paper mullat). Tot plegat no apte per a persones amb problemes cardíacs. Per cert, pronòstics per l’economia espanyola i catalana… pròximament.