Anem a complicar-ho una mica més, per si no estès ja prou enredat el panorama… Ara, a algú li interessa “descobrir” que hi ha catalanisme independentista i catalanisme sobiranista. El que convingui en l’intent d’esmicolar el moviment.
A bona fe, es diria que del que s'ha de tractar és de simplificar les coses, perquè si anem “creant” categories, o donem per bones les que algú interessadament s'inventa i vol implementar, si anem dividint per tendències que en alguns casos poden ser de petits matisos- no en sortirem, senzillament perquè cap opció podrà arribar a aglutinar la força necessària per ser considerada, prou representativa i, sobretot, amb el suficient pes polític… Perquè ja sabem el que després costa fer coalicions de govern, ni tan sols donar-se suport els uns als altres per un objectiu determinat, encara que en el fons podria ser el comú. En el moment de la veritat els interessos i estratègies per marcar pit i presència de cada un primen més que fer-ho conjuntament.
Però l'interès sembla ser un altre i, mentre aquí ens deixem entretenir amb aquests dilemes, prou delicats per a nosaltres, l'extrema dreta galopant a arreu, treu el nas a España -via Andalussia- fins a ja tocar poder, cosa que és molt més preocupant ja que passa per damunt d'aquestes “petiteses”, tot i seguint el seu ideari què, en aquest aspecte, és eliminar tot això, com a concepte, de soca-arrel.
Si en el que es veu a venir, les autonomies fan nosa, una vegada tot centralitzat i uniformat, el catalanisme, i la nostra cultura en si, tornarà a quedar com una manera folklòrica de viure a casa i als petits cercles familiars i locals, amb tota la importància social però, a la fi, sense cap transcendència.
Donat el cas, això a les Comunitats Autònomes inventades -inclosa la de Madrid-, només per difuminar la “concedida” a Catalunya, tan els farà rebre el que els faci falta als seus pressupostos del fons de solidaritat o d'alguna altre partida de la que és una mateixa i única caixa, ja acostumades a viure d’aquest sistema.
