dimecres 13

El diumenge 10 d’abril a Barcelona, cap i casal del país, es donava per acabat el moviment de consultes on més de 800.000 persones hi van participar.
El 13 d’abril es donava un altre fet històric,  es debatia les esmenes a la totalitat presentades pels partits espanyolistes, a la proposició de llei de declaració d’independència al Parlament. Una qüestió molt important pel nostre país i sobretot pel nostre anhel nacional tal com  va quedar ben palès durant les consultes i la posterior manifestació del 10 de juliol amb la paraula INDEPENDÈNCIA .  48 hores abans del dia dels fets, un grup reduït de compatriotes (SI), van donar suport a la plantada davant del Parlament com element de pressió. Aguantant el temporal de tot tipus de comentaris,  juntament amb el tracte especial rebut  per part de les autoritats, sobretot  d’aquells que pensen que “ara no toca”, i dels que veuen amb menyspreu les aspiracions legítimes de la nació catalana. El pitjor no han sigut  només els comentaris vexatoris i burlescs, sinó el consentiment que han rebut aquest fets  per part dels que també es consideren independentistes. Allà palplantats tindrien de ser-hi tots, sigui quin sigui el color del partit que representi. O és que la nació no és prou important enfront del protagonisme partidista?, potser això d’estar asseguts en una cadira de càmping durant dues nits al ras, no és massa adient?  No és imatge per un catalanet –independentista això d’embrutar-se els pantalons de terra, és activisme pur i dur i encara que sembli cosa del passat, no ho és quan les coses, respecte el passat, no només no han evolucionat sinó que s’han agreujat. A grans mals grans remeis.  L’indenpendentisme escèptic no serveix de res.  Com va dir Martin Luter King: “no em preocupa el soroll dels dolents, sinó el silenci dels bons”.
El dimecres 13 d’abril a la tarda es va donar el pitjor dels resultats en veure que el partit de govern donava un vot a la covardia, abstenint-se, tot un símbol d’un govern feble davant de l’espanyolisme en el que es veu sotmès dins les seves files. Un bon patriota va fer servir el terme traïdors,  jo l’amplio a covards.  Espero que aquesta covardia no ens porti, sinó si posa remei abans, a un país empobrit per un sistema colonial espanyol.