Diglòssia. Lerrouxisme. Nacionalisme espanyol i catalanitat (I)

Introducció: Tenint coneixement de llibre de Joan-Lluís Marfany «Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap una revisió de la Renaixença» vaig començar per llegir els articles i entrevistes en diversos mitjans de premsa i, hi havia alguna cosa que em feia dubta de la tesi i, per tant, vaig decidir llegir el treball efectuat per aquest. Encara no ha estat possible acabar la lectura, tot i això, voldria comentar diferents aspectes en aquest escrit, el qual, està dividit en tres parts. La primera, parla de la diglòssia, concepte que l'autor fa servir com un dels arguments principals per l'argumentació de les investigacions que tractem. La segona, comenta un text de Marfany dit «Catalanistes i lerrouxistes». La tercera, descriu i debat sobre la part del llibre llegit.

1. Diglòssia: Entesa com a qualsevol situació en què hi hagi un bilingüisme (Coexistència de dues llengües en un mateix parlant o en un grup social determinat) comunitari estable.

Comenta Francesc Vallverdú¹ que del segle XVI al XIX alguns parlen de diglòssia sense bilingüisme i en el segle XX amb bilingüisme. Així, abans de l'any 1900, les classes superiors parlarien la llengua castellana. Les classes subalternes, la catalana. El català seria llengua oficial fins el 1714, encara que era cert que el castellà havia anat guanyant prestigi social a Catalunya des de el segle XVI, el català continuava sent la llengua parlada per tothom. La situació canvià al segle XVIII amb la victòria de Felip V i la pèrdua de les llibertats polítiques dels Països Catalans. Es produeix un procés de substitució lingüística a favor del castellà.

Josep Marfany a pesar de que admet aquest canvi de la llengua catalana per la castellana, no sembla que admeti que és determinant per la diglòssia o que hi hagi una persecució de la llengua catalana en aquest anys².

Crec, que és principal la repressió política sobre les institucions i sobre la llengua catalana per la diglòssia. Supressió del govern de Barcelona, de la Diputació del General, de les Juntes de braços, de les Constitucions, etc. La totalitat ( Introducció del Capità General, de la Reial Audiència, dels corregidors i dels regidors) suposa un canvi a estructures polítiques de tipus castellà amb bona part de funcionaris castellans que només parlaran aquesta llengua. Existeix una repressió física amb algunes execucions, una repressió a presons o a galeres, un exili. Tot això em sembla cabdal. També em sembla una mica trist que Marfany menysprei el treball de Francesc Ferrer i Gironés sobre la persecució de la llengua. Si existeix, per exemple, un catecisme de la doctrina cristiana bilingüe en 1779, és com a conseqüència d'una política d'introducció de la llengua castellana a Catalunya.

2. Lerrouxisme: Agustí Colomines va escriure un article sobre Jaume Asens i l'AMI en el qual feia una referència a un escrit que havia fet en resposta a Xavier Domènech³. El que subscriu, va intentar fer un desenvolupament dels escrits de Colomines⁴.

Marfany⁵ explica que la gran majoria dels republicans seguidors de Lerroux eren catalans. Que el lerrouxisme és català. Que aquesta catalanitat s'expressi en castellà no té res d'estrany perquè la societat era diglòssica. Que sent català ho era pel seu espanyolisme, perquè com diu l'autor hi ha en el lerrouxisme un component molt fort de nacionalisme espanyol i, diu que Lerroux a la «Fiesta de la libertad» del 30 de setembre de 1906 acaba amb un «Compañeros: ¡Viva Cataluña española! !Viva España republicana!».

El que no m'explico és com Marfany havent llegit «El republicanisme Lerrouxista a Catalunya 1901-1923» de Joan B. Culla, sembla que vulgui ignorar que Lerroux i els seus partidaris veien, en part, com a enemics, els carlistes i els catalanistes. De fet, Marfany sembla que no s'ha llegit el capítol 3 del llibre «l'Antisolidaritat 1906-1908», perquè sembla que omet els republicans que donen suport a la Solidaritat. Certament, Culla no desenvolupa per què Nicolás Salmerón dóna suport a la Solidaritat⁶ en els seus últims anys de vida, ni del per què hi ha republicans catalans que li donen suport i són fidels al moviment catalanista. No es pot negar que aquests republicans nacionalistes catalans queden en minoria, que hi ha un trencament de la Unión Republicana (UR), però de fet hi ha un canvi important en els partits republicans fins aleshores. Com he dit, UR es trenca i acabarà per desaparèixer. Es crearà el Partit Republicà Radical de Lerroux, però aquesta ruptura també afectarà al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) que encara sobrevivia des de els temps de la I República; una part d'aquest partit passarà al camp radical i, l'altra, al solidari. Així mateix, es crearà el Centre Nacionalista Republicà en 1906.

Si el Lerrouxisme era català, no era catalanista. Que Lerroux i bastants republicans seus eren nacionalistes espanyols, no vol dir que no haguessin alguns republicans radicals partidaris del nacionalisme català, el que succeeix, és que aquests per qüestions de fidelitat al cabdill, o per raons d'enemistat amb els carlistes i catalanistes, van preferir anar contra la Solidaritat Catalana. Així mateix, cal dir que els catalanistes estaven en la Lliga de Catalunya o Unió Catalanista, que la Lliga es va afegir a la Lliga Regionalista en 1901 on va haver una fusió entre Unió Regionalista i Centre Nacional Català.

3. Nacionalisme espanyol i catalanitat: S'inicia el llibre amb una justificació on s'avança que en la Renaixença no hi ha cap propòsit de fer renéixer res. A continuació, l'autor posa les abreviatures i les fonts. Segueix, una introducció on es parla de la burgesia i la nació. Es remarca, que la progressió de la diglòssia a Catalunya no era per la imposició política, sinó que és per la mobilitat social ascendent.

Després, comença el capítol primer que es diu nacionalisme i està dividit en diverses parts. La primera és la Guerra de la Independència on es diu que neix la nació espanyola. Amb la guerra contra la convenció francesa, neix el patriotisme espanyol tradicional i monàrquic. Per una altra banda, Marfany nega el catalanisme de Tomàs Puig.

Fins aquí un breu resum del que hem llegit. Em vaig assabentar del llibre de Marfany llegint La Vanguardia; em va sorprendre la pàgina sencera dedicada i no em va convèncer el que es deia i, vaig retallar el full de diari perquè era del dia anterior i el vaig llegir amb més deteniment a casa i, em va continuar sense fer el pes. Els següents dies, vaig anant llegint entrevistes a diferents diaris de premsa escrita i digital i, com que no ho veia clar, em vaig dir que havia de comprar-me el llibre, que només amb la lectura i les fonts utilitzades podria prendre part. Així que dit i fet i, començant la lectura va aparèixer l'escrit d'Agustí Colomines «Per què s'equivoca Jordi Amat»⁷ que era una resposta a un article d'aquest dit «Cómo la burgesía catalana del XIX apoyó el proyecto nacional español». Colomines em va confirmar els meus dubtes, perquè si en part és cert que la progressió de la diglòssia era con a conseqüència del desig d'una mobilitat social ascendent, no es pot negar que la imposició política d'una nova administració amb una part important jeràrquica de funcionaris de fora de Catalunya, així com amb altres factors com l'exili i la repressió política de certa burgesia, fa que la disglòssia augmenti i, per tant, si no hi havia una imposició clara de la llengua castellana, aquesta era la utilitzada per la nova classe dirigent del país i, és clar, si es vol un ascens social, has de parlar la llengua dels vencedors.

Com diu Colomines, Marfany amb alguns exemples dóna la sensació que demostren el contrari del que es vol defensar. Per exemple, Josep Pau Ballot i Torres «Gramàtica i apologia de la llengua catalana»⁸ no sembla que s'aprecii de veritable espanyol. Una altra cosa és el per què Manuel Casamada ensenya la llengua castellana; sembla que si no s'imposava, si que es venia com que era la llengua de la nació (Espanyola)⁹

Pel que fa al naixement de la nació espanyola amb la Guerra de la Independència vull comentar el següent: 1. A Catalunya dit conflicte el coneixem com a Guerra del Francès; em sorprèn Marfany que comença així i acaba dit apartat fen referència al context de la Guerra del Francès.

2. L'autor, segons les fonts que utilitza, s'ha informat molt bé, parla del patriotisme monàrquic i catòlic i explica que bona part del concepte de pàtria s'entén com a lloc on s'ha nascut; però en canvi vol vendre un concepte de nació liberal. Sembla que no vol veure que la Revolució Francesa (RF) provoca un cert canvi a Espanya. La Il·lustració que tímidament s'havia anat desenvolupant, pel desenvolupament de la RF queda frenada. Fins i tot Voltaire és vist com un infame el 3 de juny de 1793 en el Diari de Barcelona. La guerra amb la convenció francesa fa que el patriotisme sigui la monarquia i la religió catòlica.

En la Guerra del Francès o de la Independència es produeix la Constitució de Cadis i es podria dir que neix la nació espanyola, però dita nació sembla més teòrica que no pràctica pel mateix conflicte. A Catalunya els francesos tenen dominades les principals ciutats i, els pobles que no tenen presència francesa, poden patir el pas de les tropes d'un i altre bàndol. La Constitució em sembla de difícil desenvolupament amb aquests factors. A part de que a Catalunya també s'intenta una annexió d'aquesta a França amb una divisió amb departaments i cantons.

3. Aquest intent no és ni nomenat per Marfany, però si que nega el catalanisme de Tomàs Puig que va ser un afrancesat. En canvi, Puig i Oliver escriu «Catalanisme i afrancesament»¹⁰

Conclusió: Estic d'acord amb el texts d'Agustí Colomines i, també d'Albert Andrades «Marfany i la Renaixença» http://blocs.mesvilaweb.cat/aandrades/?p=267478