Catalunya pateix tots els tics d’aquells països que en realitat no ho són. Al carrer, als pobles i a les ciutats, un munt de gent hi diu la seva. Tothom té plans i estratègies que han de portar Catalunya a l’alliberament nacional. N’he sentides de tots els colors. Algunes propostes són millors, i d’altres senzillament no s’aguanten per enlloc. Però tothom fa l’esforç mental de pensar-hi. La independència de Catalunya és, cada dia, i a tot arreu, en boca de molts catalans. No sempre se’n parla directament, però és el rerefons d’una voluntat empresonada, que sovint acaba topant amb la desesperació.
Genera frustració i impotència veure com d’altres se’n surten. Cada nou estat ha seguit un camí diferent. Alguns han patit guerres. D’altres, no. Uns han fet un referèndum, i d’altres han aprovat el dret d’independència de manera unilateral des del govern. Al final de cada camí però, sempre hi ha el final. La consolidació d’un nou estat, amb gent il·lusionada que se’l sent seu. És com treballar a sou d’algú o treballar per a tu mateix. En el segon cas, pot ser més dur, però al final sempre és gratificant.
Els catalans hem vist el naixement d’associacions, fundacions, plataformes i associacions de tota mena que han fet seva la lluita independentista. Unes entitats que sovint personifiquen la societat, que diposita la seva energia cap a totes direccions. Són les entitats que parlen en boca del poble. Un poble que surt de manera multitudinària al carrer tantes vegades com faci falta, i que omple pavellons i palaus per escoltar discursos esperançadors. Una societat catalana que a vegades ja no sap què més fer per ser escoltada, i que s’agafaria a qualsevol proposta que defensés qualevol via independentista. Perquè la desorientació és total!
Però el projecte independentista ha de ser vertebrat també per les formacions polítiques que representen a tot aquest poble. I per assolir aquesta dura empresa, caldrà la suma de tots. Dels que sumen més i dels que sumen menys. Tots són bons si sumen, indistintament de amb quina força sumen. I dels elements que resten, caldrà saber-los explicar el nostre discurs, que en quasi tots els casos, també els beneficien a ells.
Convergència haurà de sortir algun dia de les seves ambigüitats i deixar constància de manera clara si és partidària de la plena sobirania de Catalunya o no. Esquerra haurà de saber fer la feina més ben feta i plantar cara quan sigui necessari. I la resta de partits, que encara que més petits, també sumen caldrà tenir-los en compte per tal de crear un moviment ample, únic i en una sola direcció que és ben clara.
Si tots ho tenim tan clar, que no ens faci perdre l’estètica. Ja tindrem temps de disctuir entre nosaltres quan siguem un poble lliure. Fins llavors, visca la utopia i tots a una!
