El pitjor de dedicar-se a la política segurament deu ser la incapacitat de desconnectar de la política. Amb l’excepció d’en Berlusconi i algun altre, és clar… Però m’imagino un líder polític “normal”, d’aquests d’estar per casa, intentant pensar en alguna altra cosa que no sigui la política, obrint una novel·la romàntica, per exemple, i allà on tothom llegeix que la protagonista li posa les banyes al marit, ell no pot deixar d’aixecar un moment els ulls del llibre i començar a imaginar-se possibles traïcions d’aquell company que no és del pinyol, que ara el menys pintat et munta un corrent crític o renovador (l’última moda dins la política catalana), i a la mínima que et descuides et fot l’invent enlaire. Me l’imagino potser també inspirat per la lectura, planejant ell mateix al seu torn futures aliances estratègiques amb aquell partit o aquell altre, ni que sigui a costa de posar les banyes als seus propis votants… Tot això sense ni adonar-se’n que, efectivament, avui la seva dona, no hi és a l’altra banda del llit, perquè, efectivament, li està posant les banyes amb el seu millor amic (futur líder de la futura escissió del seu partit, i és que ni del pinyol no te’n pots refiar avui en dia!).
Estava pensant en tot això des del sofà de casa meva, mentre em plantejava fer un article analitzant els resultats electorals o els darrers moviments dins la política de casa nostra, o alguna cosa d’aquestes… Hi estava pensant quan m’he adormit a sobre del portàtil i m’he posat a somniar. I he somniat que tenia ales i volava (no com un avió, sinó completament descontrolat) i tot volant volant volant… arribava a un planeta molt estrany on tothom es dedicava a practicar les seves activitats preferides i aficions, a l’art, la música, la literatura, el teatre, el cinema, l’amor, la pedicura, a jugar amb els gatets i on tothom vivia, doncs, despreocupat i feliç. Això, fins que arribava jo i els preguntava: “Però, a veure, qui mana aquí?” Llavors, tothom de sobte aturava les seves activitats, es miraven els uns als altres amb evident preocupació i, immediatament, començaven a discutir de coses bastant incomprensibles…
Llavors és quan m’he despertat entresuat, sentint-me terriblement culpable d’haver causat aquell cataclisme còsmic a aquell pobre planeta exfeliç. Per compensar-ho he decidit que no analitzaria els resultats electorals o els darrers moviments dins la política de casa nostra, ni res de tot això, sinó que aquest cop em limitaria només a donar un consell d’amic a qualsevol que el vulgui escoltar: tots els que tingueu la sort (o la desgràcia tal com està l’atur) de no dedicar-vos professionalment a la política, desconnecteu una mica de la política, ni que sigui només uns dies. Em penso que ens ho hem ben guanyat tots plegats…
Òscar Xofat, per a tots vostès, des del sofà de casa meva.
