És de vital importància que el Parlament de Catalunya anunciï, en sessió solemne, la ruptura política amb l’atrotinat “imperio español”, s’aculli al Dret Internacional –fora de la “constitución” hi ha vida—i, posi data per a la celebració immediata d’un Plebiscit per la Independència de Catalunya, bo i reclamant observadors internacionals que controlin el procés.
Entretant, els nostres representants designin un prestigiós cos de juristes que, paral.lelament, presentin una denúncia al Tribunal de l’Haia contra l’estat espanyol per GENOCIDI! Tot reclamant les indemnitzacions de guerra que ens deuen: espanyols, alemanys i italians. I, de passada, exigeixin un nou Nuremberg que jutgi l’únic règim, que a mans del nazi i assassí del general Franco, encara ningú no ha condemnat!
Ara, sí, posades les cartes damunt la taula, els catalans no farem el ridícul i, els “hidalgos, caciques, inquisidores, pícaros y soplones” de la “Castilla imperial” –únics amos—de les escorrialles d’un “imperio” podrit, deixaran de fer el “paripé” davant nostre! Que les coses no es fan així? Que no són maneres? Què hem de mantenir les formes i el to? I, aquí, qui parla del fons?
Perquè una cosa és evitar enfrontaments amb els colonitzadors, de paisà o d’uniforme, que tenim aquí destacats i una altra molt diferent és trivialitzar la Independència de Catalunya! No es tracta de treure’ns a “pasturar” cada 11 de setembre, el que cal són polítics amb caràcter! Capaços de prendre decisions i que sàpiguen defensar la nostra dignitat. El pacte, el diàleg, l’entesa, l’encaix amb l’”imperio” que, adés i ara, ens colonitza, el defensen els “fills polítics” de Cambó. Però, val la pena preguntar-nos: a l’hora de la veritat, on era el “pare” de l’actual estil polític del qual tan es vanaglorien?
Curt i ras: a les files del franquisme aportant diners a la causa “nacional por el imperio hacia Dios y por la indivisible e indisoluble unidad de la patria”. Car, aquí, de pàtria, només n’hi ha una: la d’ells! La resta, som províncies: “tierra conquistada”!
Amb tot, quan morí aquell nazi, molts, de grat o per força, s’empassaren la roda de molí que transitàvem cap a una democràcia! Llavors, pocs, ens preguntàrem: com aplicant la voluntat del dictador –que ens encolomà una monarquia que mai ha passat per les urnes—s’arribaria a un règim democràtic? Ara, però, ja són molts els qui han descobert la farsa.
Tanmateix, els nostres polítics encara pretenen fer-nos creure que volen negociar, dialogar i pactar amb una gent que mai han condemnat aquell règim! Així, si no mostren apenediment, per què han de canviar la seva particular visió de l’España imperial? Què negocien amb una gent que se senten orgullosos de la seva “cruzada”? Si quan morí el dictador podien enredar-nos; tot dient que els nostres botxins havien canviat, ara, després de l’experiència viscuda i de trenta-cinc anys d’enraonies, pedagogies i baixades de pantalons, pensen que ens poden seguir entabanant? Ens prenen per idiotes? I les actuals negociacions les faran amb el mateix estil de l’esclau que ens ha dut a un fracàs tan rotund? Quan hom s’equivoca no rectifica? No volen ser savis? Els sucosos sous que cobren no els ha permès superar l’aire de majordoms de casa bona? Parlen com si, alhora, no volguessin obrir la boca per por d’ofendre l’amo. D’aquí que semblin titelles que algú els belluga els fils. Com deuria dissertar Jesús per enderrocar un imperi en una època sense altaveus?
Tal i com apunta el meu mestre, Carles M. Espinalt, en la seva “Obra Escrita”, tot citant a Demòstenes: “No hi ha possibilitat de fer un discurs sense un vehement desig de pronunciar una filípica”. Si tan obsessionats estant per a mantenir les formes, que aprenguin a fer discursos! Dir les veritats amb bons amplificadors reclama caràcter! Abaixar el to perquè no se’t senti més enllà del coll de la camisa és propi d’esclaus!
Així, doncs, insistir a mantenir les formes tot deixant la mà estesa per a parlar, com digué el Sr. Atur Mas després de la paròdia al congrés de diputats de la capital del “imperio”, és propi d’algú té formes, però, les formes de l’esclau! El fons, si en tenia, se li ha evaporat. O no recorden l’afusellament de Carrasco i Formiguera, d’Ildefons Sunyol o del mateix President Lluís Companys? També han oblidat que aquí el castellà l’han imposat a base de sang?
Els terroristes d’estat que governen l’”imperio”, les seves lleis podrides que emparen una monarquia corrupta i la voluntat d’un nazi sanguinari que plana per sobre de la seva “sacrosanta constitución”, són els qui han de legalitzar una enquesta col.lectiva, no pas un Plebiscit, als catalans? Amb quina autoritat moral? Els nostres polítics no han entès el mandat del Poble de Catalunya? No han comprès que els estem oferint l’oportunitat que redimeixin totes les seves traïdories?
Breu: si els catalans tolerem dels nostres representants semblant ignomínia, és que no tenim vergonya ni dignitat. El nostre plet no és una reclamació econòmica, ni administrativa, ni volem blindatges de cap mena, estem exigint JUSTÍCIA! Perquè quan les lleis s’inspiren en la voluntat d’uns criminals de guerra, no es canvien, ni es pacten, ni es reinterpreten, es combaten! RUPTURA POLÍTICA, JA !!!
Encarna Parreño
