S’acosta el 27 de maig i els partits polítics comencen a desvetllar les seves estratègies i programes electorals. Tots els baròmetres d’opinió constaten que l’habitatge és el primer tema que més preocupa als ciutadans de Catalunya. Pel que fa a l’actualitat en l’opinió pública destaca la fluctuació del mercat immobiliari i els conflictes territorials (el TGV, el Quart Cinturó, l’aeroport de Barcelona, o les transformacions urbanes del 22@ al Poblenou de Barcelona, per posar alguns exemples), el rebuig social que generen es perceptible en el gran nombre de plataformes ciutadanes que s’han creat en els darrers anys (Salvem l’Empordà, Salvem Mallorca, Salvem Can Ricart,…).
Les polítiques d’habitatge i la planificació urbanística són doncs, temes clau per a qualsevol polític, l’abordatge de les quals es complica per la realitat política i social del país, producte de l’escala de valors. Tot i que l’estat va transferir en el seu dia les competències en matèria urbanística, a hores d’ara i amb l’argument d’aturar “l’urbanisme salvatge” que es practica a moltes poblacions de l’estat espanyol amb càrrecs públics imputats en casos de corrupció urbanística, estan mirant de recuperar part del control amb la reforma de la Llei del Sòl. Els catalans, amb una altra cultura urbanística (i una gran pressió social) no hem arribat a aquestes situacions, tot i que les causes que les provoquen també hi són, així com els seus efectes. Només cal veure la transformació que està patint el Pirineu (Vall d’Aran, Vall Fosca,…), el creixement desmesurat d’alguns municipis, i la preocupant situació al País Valencià i a les Illes.
L’especulació urbanística i la problemàtica de l’habitatge, tenen a veure amb el finançament del país, dels municipis i dels partits. L’espoli fiscal obliga als ajuntaments a vendre el sòl per tenir més recursos, el sistema de finançament d’alguns partits els obliga a servir determinats interessos. Aquell 3% que va sortir a la llum arran dels fets del Carmel, l’Estatut, tot plegat hipoteca el nostre desenvolupament i dificulta la cohesió social.
ERC va impulsar al 2005 la creació de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya que amb la llei de finançament de partits, ha de contribuir a modificar aquesta situació. A hores d’ara aquesta oficina encara no s’ha creat, en gran mesura perquè part dels partits polítics catalans -amb el suport dels sectors econòmics hegemònics- no estan interessats en que algunes coses canviïn.
