Via el sempre interessant blog de Felix Salmon, un gràfic interessant que relaciona la corrupció i el tipus d’interès que han de pagar els estats europeus pel seu deute (tipus d’interès pre-anunci de la mega-ajuda europea).
No es paga més (només) per ser corrupte, sinó perquè ser corrupte et porta una pràctiques econòmiques insostenibles i també perquè es té menys credibilitat quan es diu que vols redreçar la situació (transparència!).
A qui deixaries diners, a una persona o empresa corrupta o a una que no ho és? A un que té credibilitat en complir el que diu o a un que acostuma a mentir? A llarg termini, quina empresa anirà millor, una que enganya o una que no? Si Zapatero et diu “no pateixis”, què és el primer que penses?
Doncs això, més corrupció = més cost del deute. I de forma similar, menys credibilitat = més cost del deute. O relacionat amb la transparència, credibilitat i honestedat, una reflexió del sempre genial Salvador Cardús, “Dir la veritat al poble” (i als inversors i a tothom). Sobreendeutament, dèficit… d’acord. Però, sobretot, credibilitat.
P.D. Això del mega-ajut europeu és brutal, encara ho estic paint. Entre moltes reflexions, l’article de Wolfgang Münchau publicat al Financial Times: “The eurozone must take responsibility or it will split“.
I have heard the suggestion that this may be part of a German game plan to forge a small “core Europe” with Germany at the centre. I am not so sure but whether by design or accident, it would do lasting damage.
I still hope that EU leaders choose integration over division, but what they are saying is not consistent with what I am hoping for. “Whatever it takes” sounds good. But I fear it is a lie.
(La música de fons no està massa lluny de “L’euro, Grècia i Alemanya“…)
