Conversant d’una conversa

Ja ha arribat la senyora dels dimecres a les sis; s’asseu, fuma i s’ho mira tot amb un regust desafiant. Ella no té dubtes, a diferència de jo, que me la miro i me la torno a remirar intentant entendre el com i el per què de la simplicitat de les seves contundents i radicals paraules.
 
Ella parla, explica i justifica a tot hora i amb qui pot les seves veritats, tot i no sent gaire conscient que cadascú en té unes de pròpies. No té por de no saber, perquè la ignorància no li permet saber que ningú sap quasi res.
 
Afirma la realitat que veu des de la seva mirada oblidant que cadascú de nosaltres no deixa de ser un entre tants d’un país d’un continent que forma part d’un planeta sense importància, que no és ni un gra de sorra en l’enorme univers.
 
Però no li faré entendre, el seu sistema cognitiu s’ha acomodat sobre uns esquemes tancats, basats en aquesta mirada unidireccional i sense variants cap al món que ens envolta, com si a través dels seus ulls tingués la força per a canviar aquest món o per a definir-lo al seu gust i acceptar-lo com a única realitat vertadera.
 
Més tard, n’arriben d’altres que, com ella, porten les nétes al taller de pintura.
 
Parlen de la (in)cultura televisiva; dels programes del cor (per no dir-ne pornografia psicològica) i fan esment a les notícies de la cuatro (equiparable al zàping de la pornografia esmentada); i, en algun moment es lamenten de les conductes de segons qui.
 
La contundència del discurs augmenta quan una d’elles pronuncia “antisistemes”, “okupes”. Les rotundes afirmacions s’aferren a un dels tants rols que assumeixen les persones que defineixen; a part d’okupes (si ho eren), són treballadors, estudiants, fills, potser pares, etc.;i el que antisistema representa per alguns, és tot el contrari per a d’altres. Però pensar des d’aquest punt de vista els hi provocaria una dissonància en els seus discursos i no convé. Massa dificultós seria canviar tot el seu sistema de creences en el que es fonamenten les justificacions radicals i fixes.
 
Penso en la construcció dels seus discursos hi començo a trobar una resposta a les meves preguntes inicials; com i per què hi ha una incapacitat d’entendre que hi ha una infinitat de maneres de concebre el que ens envolta?
 
Perquè és ell, el mateix entorn, el que ens dóna o no la oportunitat de ser-ne conscients.
 
En una societat capitalista on predomina l’hedonisme consumista, la felicitat basada en el materialisme i la colonialització de les lleis del mercat en espais socials que eren autònoms d’aquesta economia de mercat, imposa uns criteris que trepitgen els valors que exigeixen un plantejament als problemes socials que aquesta forma actual de viure individualitza.
 
No puc explicar-li, senyora, que tot i que les meves paraules també es nodreixen del meu petit microentorn (per mi considerat com un oasi social on encara s’exigeixen solucions als problemes socials, on no s’individualitza la pobresa ni la delinqüència, i on tothom es responsibilitza d’aquests fets només per formar part d’aquest context), jo en sóc conscient.
 
La meva consciència m’evidencia els biaixos de la meva idea del tot, entenent que vivim veient el món des de la nostra posició en aquesta vida, des de la mirada nodrida de l’entorn on vivim.
 
No vol dir, senyora, que no calgui viure sense la vista i deixar-nos guiar pels canvis constants sense pensar-los; és necessari el propi punt de vista, però sense oblidar que de propi en té poc (més propi de la forma de viure l’entorn que ens envolta, que de nosaltres mateixos) i que a part d’aquest n’hi ha tants com persones existeixen; tots tant dubtosos com els nostres…
 
I és que no oblidi, senyora, que les afirmacions rotundes són errònies pel simple fet de ser rotundes…