Els balcons amb estenedors 5
(experiment fent parlar éssers inanimats)
Cinquena part
— En això a mi em va més bé. Els meus van cridar els mossos d'esquadra per buscar una bruixa que amb la seva escombra va xocar contra les meves cordes. Va passar que el vent va inflar un llençol i la bruixa el va confondre amb un fantasma —diu el del balcó amb un armari de sabates i una bicicleta de nens —. Estava fins als nassos del grinyol de les frontisses d’alguna porta i d’alguna finestra, no ben tancades. Entre això i els ocells que no paraven de piular, tot plegat em va fer venir maldecap.
Ha, ha, ha… Riuen tots tres balcons junts.
— Sí que vas tenir sort. Això no va pas ser res. Aquell dia jo no feia més que sentir cruixir el meu caragol a causa del vent —diu el del balcó amb la bossa de roba prou plena—. El fill de la meva mestressa va arribar a fer pontin llançant-se des de les meves espatlles. Com que es va trencar una cama, ara li produeix vertigen venir a estar amb mi. Quines coses més estranyes fan els humans… Uf, mireu, acaba de caure una pilota a sobre meu. Mira com plora el nen de la terrassa!
— Nosaltres, tot i que podríem ser tractats amb més dignitat, mai no ens sentim frustrats — diu el del balcó amb geranis.
—Ja us he dit que la meva mestressa és molt sensual. En l’habitació de sortida al balcó on sempre són les meves cordes, jo vaig veure l’armari entreobert del qual un vestit vermell treia el cap, també un collaret sobre una còmoda i unes mitges de seda penjades sobre una cadira. Mentrestant, ella i l’home jugaven i s’entretenien al llit i no vaig saber quines coses feien —diu el del balcó que està molt endreçat i sense trastos pel mig.
— Més aviat es tractava més d’una habitació desordenada que d’una escena sensual, no creus? De totes maneres, la teva mestressa és una joia comparada amb la meva que sovint fa cara de pomes agres — diu el del balcó amb geranis —. Abans prefereixo una escena com tu la veus que no pas una escena de violència de gènere.
— La nostra vida és prou miserable tot i que ja sé que hi ha algú per a qui encara potser és pitjor, mireu les antenes de TV o de telefonia mòbil, soles i enlaire; mireu també les persianes de les finestres que no poden fer petar la xerrada com nosaltres —explica el del balcó amb la bossa de roba prou plena—. Espero que el marit de la meva mestressa cobri i no sigui acomiadat del taller mecànic.
Els balcons callen i se senten contents de veure que la mestressa llança la pilota al nen. La gent, ben abrigada, se’n va a missa de diumenge, a passejar, a dinar en un restaurant en un dia en què el sol li costa fer pujar la temperatura. Per tant, eixugar la roba.
— No hi estic pas d’acord del tot. L’altre dia, la meva mestressa va afinar el violí. Vaig imaginar que les cordes del meu estenedor eren les del violí. Amb l’arc em va treure una música amb timbres foscos que em van captivar. D’ella m’agradaven els acords musicals que em treia cada cop que em tocava les cordes de l’estenedor — diu el balcó endreçat i sense trastos pel mig.
Continuarà…
