Dimecres, 1 de febrer de 2023 - Edició 1651
La República

Congrés d’ERC: amb una sola candidatura, mitja feina feta.

 Celebro que en Joan Ridao hagi fet un pas al costat, bo i renunciant a presentar-se com a candidat a la presidència d’Esquerra Republicana de Catalunya. Encara més, tenint en […]

Joan Tardà 10/07/2011

 Celebro que en Joan Ridao hagi fet un pas al costat, bo i renunciant a presentar-se com a candidat a la presidència d’Esquerra Republicana de Catalunya. Encara més, tenint en compte el reconeixement de què gaudeix i  les possibilitats de reeixir,  el fet l’honora. Perquè és evident que en el context actual, i atenent a les dificultats i reptes que ha d’encarar el projecte republicà, l’existència de més d’una candidatura no havia d’ajudar. D’aquí que, tal vegada, seria desitjable que el company Carles Bonet, s’ho repensés.
Tot plegat, no pas perquè  s’hagi de tenir por a la confrontació i al debat, sinó perquè ben segur que tenint en compte la cultura orgànica predominant històricament  a Esquerra,  en què les personalitats dels dirigents han adquirit sovint un paper excessivament determinant en la conformació d’adhesions més personals que no pas ideològiques, el pitjor que ens podria passar és que caiguéssim en els mateixos errors del passat i el debat ideològic quedés supeditat, “menjat”,  per l’enfrontament nominal. 
Més enllà de les legítimes reserves que hom pugui tenir sobre com  s’hagi endegat el procés de “transició” (crec que ha estat  un  error no incloure en la nova direcció   persones joves de l’executiva actual d’una capacitat tècnica i política extraordinària i que no s’hagi tallat el rumor que qüestionava la trajectòria de l’actuació del Grup parlamentari de Madrid, iniciada l’any 2004, fidel braç executor de la política del partit), ben segur en Puigcercós i en Junqueres ho deuen haver fet el millor que han pogut,  bo i responent al desig de la  immensa majoria de la militància de preservar el patrimoni de la unitat i la necessitat de la integració.  
Allò realment important és el debat de les idees i el full de ruta que surti del Congrés. Justament perquè els republicans, malgrat haver-nos hagut  d’empassar la penyora de la pèrdua de protagonisme electoral,  podem atribuir-nos bona part del mèrit d’haver fet avançar el sobiranisme fins a cotes mai no assolides, ara, som en un escenari adient per encarar el debat.
Per això, el que cal saber és si el compromís amb els valors republicans significa comprometre’ns a treballar per acabar amb la doble xarxa escolar i fer realitat l’escola republicana o bé donar per fet  que  escola  pública i escola concertada són realitats inqüestionables.
Per això, el  que cal saber és si el compromís amb els valors republicans significa comprometre’ns activament a combatre la presència de les religions en la vida pública, que supedita la  llibertat de consciència a la llibertat religiosa, o bé cal assumir el paper de les confessions religioses en la gestió del conflicte social que pretén atorgar-li l’Estat a través  d’aconfessionalitats mel·líflues.
Per això, el que cal saber és si aprofundirem en el discurs socialdemòcrata, bo i obrint-nos cap als moviments alternatius que s’estan covant en aquesta nova crisi del capitalisme, a fi de prioritzar l’acumulació de forces en les esquerres per ser l’alternativa com abans millor  a la dreta catalana  o bé maldarem per fer-nos forts en  un espai distint.
Per això, el que cal saber és si s’escau o no fer preeminent   la cultura mobilitzadora com a resposta a l’escac a l’Estat  benestar socialitzador de la riquesa per tal de garantir la cohesió social imprescindible per poder  exercir el dret a decidir.
Per això, el que cal és assolir la concreció d’aquestes i d’altres qüestions. D’aquí que, si tenim una llista única, almenys, per al Congrés, tindrem mitja feina feta.