Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Catalunya o Espanya?

|

- Publicitat -

En juny de 2009 vaig escriure el mateix títol per un petit article:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20090603/cartes-dels-lectors/print-109028.shtml

Publicitat

En primer lloc, Catalunya segueix sense poder disposar dels recursos que produeix. El desequilibri fiscal continua i els catalans sortim perjudicats econòmicament i socialment. L'actual Estatut continua sense poder fer res perquè el govern d'Espanya utilitza la justícia espanyola mitjançant el Tribunal Constitucional per anar contra les institucions i la llengua. Ens continuen volen assimilar mitjançant la Constitució o la Llei, altres ho volen fer parlant de pluralitat, federalisme i fins i tot laïcisme, i utilitzant la bandera espanyola i no es qüestionen ni la monarquia!?

A la pregunta que vaig fer, continuo pensant que trio Catalunya. No vull cap mal per Espanya o Castella, només vull el dret a poder decidir el meu futur, primer com a estat nació i, després ja parlarem de com desenvolupar una major democràcia i una major igualtat social. En sembla que són idees justes i raonades, i que per això s'han de fer.

Els representants catalans d'aquell 2009 en part ha canviat molt; els partits majoritaris ja estan per crear un estat nacional català o la independència. Els grups extraparlamentaris pràcticament són els mateixos menys la CUP, que ja està al Parlament. El problema encara està en com anar a aquestes eleccions de 2015; vull dir si amb diferents llistes o amb una candidatura única com proposava aleshores amb diferents associacions.

Vull sé generós, no vull parlar gaire del passat, encara que no es pot deixar de banda, que CDC s'ho ha pensat bastant abans de solucionar aquests problema de fons d'UDC. Si fos mal pensat, diria que s'ha esperat a les eleccions de maig per veure que havia de fer. No s'entenc com tenint aquest problema de fons com diuen, es va poder anar a les eleccions de 2012 amb aquest programa:

http://www.ciu.cat/sites/default/files/pictures/programa-parlament-2012.pdf

En part es pot entendre el 9N, però no s'entén la llista única per aquestes eleccions de 2015 si el problema de fons estava a casa i es deia UDC, la qual, en part majoritària, volia una confederació mitjançant la federació utilitzant el diàleg i la legalitat espanyola!?

Deixem el passat, deixem les municipals i segons quins pactes en segons quines poblacions que no sé si són més per interès personal o de partit per aconseguir el poder o una quota de poder.

La proposta actual és més o menys la mateixa, encara que ara es diu que les associacions seran les capdavanteres i els partits es diluiran dintre d'aquesta candidatura unitària.

La resposta d'ERC és una aliança d'esquerres per la República Catalana; diu que vol engloba els partidaris pel dret a decidir i els no contraris a la independència.

La contesta d'un dels principals de la CUP diu que això ja està gastat.

Una candidatura unitària em faria il·lusió perquè així demostraríem que estaríem units per aconseguir la independència, per defensar els nostres drets nacionals. Seria com una mena de Solidaritat de 1906, la qual va triomfar, fins que va fracassar per diferents raons, una d'aquestes, Alejandro Lerroux i el trencament del republicanisme català i de part d'aquest amb el regionalisme.

Una candidatura única encapçalada per les associacions o entitats nacionalistes catalanes i partidàries de la independència, seguida dels partits polítics també a favor d'aquesta, semblaria el millor.

Ara, si no es pot aconseguir, els partits polítics que facin dos o tres candidatures dites transversals o englobant diferents associacions independentistes, s'han de comprometre, sense cap mena de dubtes, a aconseguir aquesta llibertat tan anhelada de fa tant de temps en el mínim temps possible. No em sembla factible econòmicament, ni socialment, una dependència d'Espanya de 18 mesos després del 27 de setembre de 2015.

No vull acabar, sense recordar als partidaris encara del federalisme, que com ho pensen fer per aconseguir aquest fi si no tenen interlocutors amb poder des de l'altra banda. També vull recordar, que no es pot continuar amb la crítica a CDC per les seves posicions burgeses, capitalistes o imperialistes i així crítica el nacionalisme català, perquè així es dóna la mà al nacionalisme espanyol, que majoritàriament és el que ens espolia i que també és capitalista. La qüestió social va lligada a la nacional, però no es pot fer un procés constituent etern o que allargui l'estat nacional, ni es pot crítica el nacionalisme conservador capitalista, primer perquè vivim en un sistema capitalista global, i després, perquè encara hem de trobar com solucionar els problemes de major democràcia i igualtat econòmica, Catalunya no pot espera, perquè el temps ens va en contra, i un procés constituent, que fins i tot alguns el volen a tota Espanya com Podemos, és pur populisme o patriotisme espanyol o nacionalisme espanyol amagat.

Vull acabar recordant el populisme demagog d'Alejandro Lerroux, perquè el passat ens il·lumini el futur pròxim i poder veure que ni Podemos ni Ciudadanos ens portaran la llibertat de Catalunya o la nació catalana.

«El alma en los labios». La Publicitat, 9 de setembre de 1905. Pàg 1:

«Considerando en mi conciencia verdades como puños. Hace menos de seis años imperaba en Barcelona el catalanismo político, hijo degenerado de un contubernio monstruoso entre una aspiración literaturesca, romántica, y con un malestar social subido al período agudo con motivo de la catástrofe nacional.

Los de arriba encontraron en seguida su fórmula, las bases de Manresa, incongrueles, reaccionarias, escritas en lujoso pergamino, maniedoras de privilegios antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatista, como inspiradas por el espíritu clerical y aprovadas por varios obispos de maldita memoria.

Los de abajo, acogiéronse por fin a lo suyo, aclamaron como aspiración, la necesidad de la República Española y surgió la Unión de los republicanos.

Los castellanos, que forman la tercera parte de esta población, no se atrevían de hablar fuerte en las Ramblas.

La bandera de la patria fue numerosas veces ultrajada.

El partido republicano de Barcelona, mientras oiga mi voz y atienda mi consejo, no pactará con los regionalistas que han maldecido de la patria y que tienen al frente hombres tan indignos que en Barcelona oyeron los ultrajes sin protesta y en Madrid la ultrajaron nuevamente con palabras de amor serviles, cobardes y falsas.

El amor a la patria, como yo lo entidendo, borra las fronteras, pero no levanta otras más acá, ni cimienta en el odio y en el ultraje al suelo de cuyo engrandecimiento moral nos encargo la naturaleza.

Así, no me digais que condene la violencia iracunda con la que los representantes del Ejército vengaron a la patria en Barcelona.

Yo digo que si hubiera sido militar hubiera ido a quemar La Veu, El Cu-Cut! La Lliga y el palacio del obispo.

Y si yo hubiera estado en Barcelona, hubieramos ido el pueblo y yo a quemar varios conventos, escuelas de separatismo, y a llamar a la puerta de los cuarteles y a decirles a los soldados que antes que la disciplina están, en la conciencia de los hombres, la libertad y la patria.

El mal está más arriba: en los directores que en Madrid son patriotas y aquí separatistas. En los gobiernos que pactan con esa chusma.

Cuando los breves días de la huelga general, la canalla separatista agasajaba a oficiales y obsequiaba a los soldados, que entonces salian a defender, no el orden, si no la propiedad de los separatistas y entonces no ardio nada, però corrió la sangre del pueblo.

Vivimos en plena indisciplina social, impera la ley del más fuerte. Aspiramos a realizar un movimiento revolucionario para redimir a la patria. Buscamos con ansia el necesario concurso del Ejército».

http://mdc2.cbuc.cat/cdm/ref/collection/publi2/id/4783

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut