- Publicitat -
A Catalunya, parlar d’hoquei patins comença a ser sinònim d’esport nacional, de l’esport que més ens apropa a la normalitat i alhora de l’esport en el que destaquem de forma més extraordinària. La sèrie de fets i esdeveniments extraordinaris amb què l’hoquei patins i el patinatge sobre rodes català ens ha anat obsequiant a tots els seguidors en els darrers anys ha aconseguit allò que només la tossuderia explica: esdevenir normal. I els ho hem d’agrair. Penso que, com poques vegades, l’agraïment és per al conjunt del patinatge català, per als esportistes i per als directius de totes les modalitats; sovint he pogut comprovar que els jugadors i jugadores catalanes són els primers que deixen clar que tenen un objectiu i un desig personal que va més enllà de la seva pràctica professional de l’esport. Però he vist, i hi he treballat al costat, com seguidors i directius, han sabut majoritàriament combinar l’exercici corrent de la seva funció amb la tasca extraordinària, per ben feta i per les hores dedicades, d’aconseguir més reconeixement internacional.
I ja el tenim! Qui, sincerament, després dels cops de Fresno i Roma, d’aquelles assemblees generals de la federació internacional on ens van negar, amb males arts, el dret a ser membres de ple dret de la internacional, qui, torno a dir, hagués apostat a favor que Catalunya obtindria ni el més petit reconeixement internacional menys de dos anys després? Possiblement, només els directius de la federació catalana. Moltíssimes felicitats!
Fa segles, algú va prohibir als catalans fer negocis a les Índies, aquests dies, al Brasil, hem recuperat temps i metres. No haver guanyat és el de menys. Haver-hi participat amb normalitat, amb nivell, amb un equip organitzat, amb ressò, amb la participació de països com tots els sud-americans, però també els EUA i Sud-àfrica, és un èxit sense precedents. Alguns d’aquests països no van votar favorablement a l’ingrés de Catalunya a la federació internacional l’any 2005, però ara no han dubtat a admetre’ns a la Confederació sud-americana i a veure’ns participar al costat de les seves seleccions. Sí, les coses canvien, i ho fan ràpidament. No s’hi val a baixar la guàrdia, ni a pensar que mai no ens en sortirem, si hi ha voluntat i s’hi afegeix la intel·ligència, el reconeixement internacional de les seleccions catalanes serà un fet en tots els esports. És més, per a l’esport català, no triar aquest camí és negar l’evolució.
Publicitat
Així, segur que tots l’acabarem portant!
Publicitat
