Catalunya i Espanya. Per un acord necessari?

Àngel Ros i Domingo va escriure un article d'opinió fa uns dies a La Vanguardia (Aquest diari tant imparcial que publicar això com si fos una notícia!?).
La socialdemocràcia catalana que no creu en el nacionalisme català, però que defensa el nacionalisme espanyol monàrquic, parla de donar solucions amb el diàleg. Però aquest encontre per intercanvia impressions i arribar a cords, es basa en un respecte a la Llei, a l'espanyola clar, a la monarquia dita constitucional, a la indissoluble unitat de la nació espanyola i sobirania com si no haguessin altres identitats nacionals en aquest península ibèrica a part de la castellana.
Aquesta socialdemocràcia catalana, però no catalanista, no vol la unilateralitat, com si això fos un gran pecat. Dit concepte només vol dir decidir un mateix, o que un poble decideixi per si mateix. Però clar, aquests que volen diàleg, que parlen de reconèixer Catalunya com una singularitat, es veu que no admeten que els ciutadans de Catalunya puguin decidir per ells mateixos. De fet, durant un temps estaven pel dret a decidir com ho estaven pel dret de les nacions a l'autodeterminació. Però segons quins partits, quins grups ideològics, pateixen canvis d'idees que de fet són renuncies ideològiques que els deixen pràcticament sense les idees fundacionals.
Per una altra banda, sembla que qualsevol mentida pot ser dita amb total impunitat, així com dir que la fractura en la societat civil catalana és conseqüència de la unilateralitat del govern i del Parlament català.
Així mateix, la demagògia es fa servir per parlar dels efectes que puguin tenir les 4550 empreses catalanes que han marxat, com si no hagués cap responsabilitat o com si no hagués estat el govern d'Espanya el que hagués facilitat un decret per marxar, o del per què encara es manté dita normativa.
La hipocresia continua al dir que està a favor del trasllat dels presos polítics, com si no hagués una Llei que ho digui, o com si es fes un favor i, no es planteja la llibertat, de fet, es diu que no poden donar aquesta i, per què no?
Les veritats a mida històriques també es fan servir per argumentar per dir que el màxims graus d'autogovern i el progrés són fruit de negociacions i acords i, així la Mancomunitat de Catalunya o les Estatuts de 1932 i 1979. D'aquesta manera es fa silenci en les reivindicacions nacionals de Catalunya des de la meitat del segle XIX.
Dir que la solució és un nou pacte, un nou Estatut i Constitució i un reconeixement nacional per fer un referèndum fa molta gràcia. De fet, és un Estatut monàrquic, on Catalunya tindria un cert reconeixement nacional o fet diferencial dit ves a saber com, que no tindria cap valor o que no s'acceptaria la sobirania d'aquesta perquè això significaria reconèixer que es podria independitza. De la mateixa manera, dir que prometre infraestructures o inversions en aquestes o uns pressuposts més justs per Catalunya no és cap garantia de res. Tot plegat és el mateix de sempre, moltes paraules per mantenir sotmesa una identitat nacional o perquè un poble acabi renunciant a la seva pròpia identitat, a la seva pròpia llibertat, al seu propi desenvolupament com a poble nacional, a la seva normalitat nacional.
Ens diu que això és necessari per acabar votant i, no començar votant!? Per què no podem votar, per què no podem fer un referèndum? Per què no és democràtic? Per què ens posen al mateix nivell que els nazis havent lluitant contra el feixisme i el nazisme i volen un estat liberal parlamentari? Per què ens diuen “golpistes” quan no tenir res a veure amb cops d'Estat militars i violents?
Catalunya i Espanya. Un acord necessària? Naturalment, però això només podrà ser possible quan Espanya accepti la realitat de Catalunya com a subjecte polític independent.