Els resultats de les eleccions regionals españoles, dites autonòmiques, ens han donat un bon president, l’honorable ciutadà Sr. Artur Mas però han desequilibrat el paisatge civil de la nació. El retorn de Convergència i Unió al pont de comandament no només ha relegat l’oposició a la sala de màquines com correspon a l’alternança sinó que en el procés de canvi l’esquerra socialista catalana s’ha quedat tant acanyada i laminada que se la reconeix més com a nàufraga que com a tripulant i fins ara comandant del vaixell nacional. Degut a aquest cop de mar espectacular el panorama polític i social de Catalunya s’ha deformat. La dreta s’ha engreixat desmesuradament en devorar d’un mos, com Gargantua la vaca, totes les vaques grasses del sobiranisme, de l’independentisme, i del federalisme i ha deixat el PSC i ERC amb la pell i els ossos.
El temps que tardaran Convergència i Unió ha evacuar aquest sobrepès és cosa incerta i ensems portadora de perills i infeccions. Tot i que són dos i el bipartit fa la càrrega més portable, el ciutadà Artur Mas hauria de rumiar que aquest èxit és una escenificació dels desitjos de la història, la musa Clío, que li tenia reservat l’honor i l’èpica de ser el darrer president de la Generalitat amb DNI español. Però això li serà difícil assumir-ho si es deixa posseir per l’esperit d’usura i cau en la temptació d’allargar el càstig i la penúria dels mal nodrits opositors. Que pensi, si li abelleix, en la segona antístrofa del començament de la tragèdia Antígona, quan el cor diu:
Tenint en la inventiva
d’art un talent per damunt l’esperança,
ja cap al mal, ja cap al bé camina.
Fent, doncs, una part a les lleis
de la terra i al dret pels déus jurat,
un home ocupa el cim
més vistent d’una pàtria; de la pàtria
s’exclou qui amb el mal
fa companyia, per bravata.
Que amb mi no segui en una llar
ni tingui un pensament
igual, qui obra d’aquesta manera.
Catalunya té cent dies per veure els primers rajos de llibertat d’aquesta nova era o per plànyer la decisió d’haver beneficiat amb el sacrifici de l’esquerra socialista -la federal i la independentista- uns objectius particulars de curta volada. És poc temps, cert, però el president Mas sap que la tradició afirma que el que no es consolida en els primers cent dies de govern s’haurà d’esperar a la següent legislatura.
Pel que fa a l’altra banda, la que ara purga al costat fosc, els cent dies han de permetre que Catalunya assisteixi al miracle de veure convertir-se els punyals sectaris en nusos fraternals entre tots aquells catalanistes d’esquerra i socialistes que no volen malaguanyar el temps en tàctiques i que en aquest tram final del camí cap a la llibertat volen sumar sense perdre els seus valors a canvi de misèria.
Cent dies històrics de l’era Mas que hauríem de viure tots plegats com Jack Bauer viu les 24 hores a la mítica sèrie del mateix títol.
