Dimecres, 1 de febrer de 2023 - Edició 1651
La República

Català al Congrés: la darrera temptativa

Cal dir-ho sense embuts: avui per avui, no ens n’hem sortit. L’any 2004, els republicans vam iniciar la reivindicació parlant en llengua catalana en els plenaris i provocant el conflicte […]

Joan Tardà 03/01/2011

Cal dir-ho sense embuts: avui per avui, no ens n’hem sortit. L’any 2004, els republicans vam iniciar la reivindicació parlant en llengua catalana en els plenaris i provocant el conflicte lingüístic. El PSOE, altrament, en un primer moment, semblava que s’hi posava bé, però tot, com si fos un miratge, va durar quatre dies. De tots és ben sabut com va evolucionar tot plegat: des de l’anul•lació pel president del Congrés Marín de la seva disposició –arrencada gràcies al conflicte- que permetia un ús reduït de la llengua en les intervencions fins a la negativa del PSOE a modificar el Reglament, bo i passant per la manca d’interès polític per part dels nacionalistes, bascos i gallecs, i el desinterès de CiU a seguir-nos, a no deixar-nos sols.

Han transcorregut mesos i anys i, permanentment, govern i Grup Socialista s’han limitat ha entomar les crítiques i les denúncies fetes des d’Esquerra. Com qui sent ploure! I deixant que anés arrelant la idea que és una reivindicació fora de lloc atenent a la importància i/o la urgència d’altres qüestions. De fet, el PSOE, ara per ara, només ha arribat a acceptar –en el màxim de “generositat” quant a la normalització de les llengües en les Corts- a partir d’aquest any un ús mínim del català, de l’euskara i del gallec al Senat. Ús mínim, cal repetir-ho, limitat a les mocions, és a dir en allò que no té relació amb el tràmit legislatiu (cal que se sàpiga que el que s’ha aconseguit, en bona part, ha estat possible per la fermesa i perseverança del senador independentista Miquel Bofill).

I el PSOE, al Congrés, per tal d’estalviar-se la polèmica de les llengües, ha preferit congelar el Reglament, no modificar-lo tal com escauria, si es té en compte que el parlament espanyol té un funcionament poc funcional i que li caldria disposar d’unes normes de funcionament més modernes.

Val a dir, doncs, que fins ara han preferit no modernitzar el Congrés perquè saben que modernització implica, també, plurilingüísme i com que és evident que d’ells no en sortirà cap iniciativa, cal tornar-ho a intentar una altra vegada, si més no ara que som ja en el darrer any de la legislatura.

I a Esquerra, li ha tocar de vell nou tirar del carro. I ho hem fet de la següent manera: vam proposar al PNB, al BNG, a IU-ICV, a Nafarroa Bai i a CiU signar conjuntament una Proposició per tal que es modifiqui l’article 6 del Reglament per donar drets linuïstics als diputats i a les diputades.

La resposta fou positiva, per la qual cosa ja ha estat presentada al registre amb les següents signatures: Duran Lleida (CiU), Josu Erkoreka (PNB), Gaspar Llamazares (IU-ICV), Francisco Jorquera (BNG), Uxue Barkos (Nafarroa Bai) i Joan Ridao, la qual cosa ha de permetre que, d’aquí a poc (febrer o març), el Plenari del Congrés dels Diputats hagi de dir sí o no. Caixa o faixa!

En definitiva, dur el conjunt de les forces polítiques al capdavall del carrer, a l’escenari on ja no sigui possible fer veure el que no és o bé marejar la perdiu. En cas que el PSOE hi votés favorablement, hi hauria temps suficient per enllestir el procés abans que no acabés la legislatura. Si el PSOE hi vota en contra, les portes a la normalització de la llengua s’hauran tancat definitivament. Aleshores, si això passa, cadascú haurà de saber prendre la decisió més adient.

Confesso que estic convençut que, si la darrera porta se’ns tanca, només ens quedarà –es tracta d’una opinió ben personal- la insubmissió lingüística.
Tanmateix, aleshores, ningú no podrà acusar-nos de no haver intentat avançar unitàriament i gradual i d’aquí la satisfacció i la importància que CiU, PNB, IU-ICV i BNG i Esquerra hàgim fet aquest pas, aquesta darrera temptativa.