Divendres, 24 de setembre de 2021 - Edició 1156
La República

Carme. Enric.

Aquest matrimoni amic meu, sembla a totes totes una parella ben avinguda. Diríes que s'estimen. Ell s'hi mira molt, amb les aparences. Li agrada que tots els amics els tinguin […]

Ricard de Girona
Ricard de Girona 19/09/2009

Aquest matrimoni amic meu, sembla a totes totes una parella ben avinguda. Diríes que s'estimen. Ell s'hi mira molt, amb les aparences. Li agrada que tots els amics els tinguin per perfectes. Quan parla de la Carme, és generós amb els adjectius. I, sempre que pot, l'abraça, li pren la mà o li fa manyegots en públic. Són encantadors.

Ella… Ella no té temps per a aquestes coses. La Carme treballa: fa la neteja, renta i planxa la roba, va al mercat, cuina, fa l'endreça… No tenen gaires electrodomèstics i ho fa tot a mà, perquè l'Enric, que és qui porta els comptes, diu que no hi ha prous diners per a aquests luxes. La Carme ho entén i es resigna. I segueix rentant els plats i la roba suada del seu home.

Es cansa quan està a casa, però la seva altra feina, a la fàbrica, també és duríssima. Tanmateix, no es queixa, no li espanta treballar. Li satisfà veure la feina acabada i s'alegra quan, a final de mes, l'Enric li diu: “mira, han sobrat aquests calerons. Au, ves i compra't una revista”. Li agrada molt llegir, a la Carme. Roba estones d'on sigui per a cultivar la seva ment: escolta música, mira teatre per la tele, s'escapa a veure exposicions i parla de política o de cultura amb qui vulgui escoltar-la. És un cap inquiet, aquesta noia!

No li queda gaire temps per pensar en les aparences. No és que no li importi l'opinió dels amics! Abans era presumida i passejava amb altres noies, rialleres i despreocupades. Però ara ja no té energia per a res més que treballar i ajudar modestament amb la casa. I els anys van passant sense que pugui plantejar-se una altra forma de viure.

L'Enric, el simpàtic, festiu i extrovertit Enric, el que sempre explica l'acudit… L'Enric no és ben bé el que sembla. Els seus amics li riuen les gràcies, però, a poc que el coneixen, prefereixen mantenir-hi només un tracte discret, per sortir del pas sense comprometre's massa. Treballa el mínim possible, perquè no sigui dit, per a justificar-se. No és que sigui babau, no. Potser un xic analfabet sí que ho és, i bast, i groller, però se'n surt prou bé portant els comptes de casa. Senzillament és un trampós. I un gandul. També és un lladre. I més coses. De tant en tant li deixa anar un mastegot a la Carme, només per a recordar-li qui mana. Després li diu qualsevol tonteria per fer-la feliç. Mala peça, l'Enric.

La Carme baixa el cap i empassa, perquè li han dit massa cops que no serveix per a res. Si marxés, no tindria on anar, amb els poquets diners que guanya a la fàbrica. Segur que, una vida diferent a la que té, seria sempre una opció pitjor. Els amics li girarien l'esquena. Seria incapaç de tirar endavant sola, sense el suport i la protecció de l'Enric. I, de la pallissa que li cauria, no s'en salvaria.

L'Enric ho sap, tot això. És un mestre. Sap treballar-ho. I riu.

La Carme va tenir un col.lapse. El seu cos va dir prou. Ell la visitava a l'hospital de tant en tant i li deia que tornés aviat perquè la trobava a faltar… que la casa, sense ella, no era el mateix… Encara que només es mostrava tan carinyós si no havia begut. La majoria de vegades li clavava dues bofetades per estar tardant tant en curar-se.

Van passar molts mesos abans no es va recuperar del tot. Va tornar plena d'energia, eufòrica. En arribar a casa, va adonar-se que els ingressos havien baixat moltíssim. No ho entenia, perquè sempre havia pensat que el gruix econòmic l'aportava l'Enric, per tant, el compte corrent no hauria de notar gaire la seva absència. També va sorprendre's en veure un rentavaixelles, una rentadora, una assecadora, un forn microones i, fins i tot, una cafetera elèctrica. L'Enric ho havia comprat a crèdit perquè, si la Carme no hi era, com havia de fer la feina, ell?

Se li vàren posar els ulls com plats. No podia dissimular la seva ràbia. Estava tan emprenyada, tant, que l'Enric no va gosar aixecar-li la mà. Mai l'havia vist així, d'indignada, i això el va desarmar. Aquell 13 de setembre, la Carme va fer el descobriment més important de la seva vida: no necessitava l'Enric. Era l'Enric, qui la necessitava a ella.

S'en va anar al lavabo. Es va rentar les llàgrimes, es va pentinar i es va posar maca. Acte seguit, va anar al dormitori i va fer les maletes. L'Enric no parava de cridar i d'insultar-la, però ella ja ni el sentia. Havia començat una nova vida i l'Enric ja no existia. Aviat, les seves preocupacions varen esvaïr-se: els amics, no només no varen ignorar-la, sinó que, en veure-la més alegre i bonica, tots volien estar al seu costat. Disposava de més temps, de més diners, de més salut i, el més important, de tota la llibertat del món per decidir què volia fer amb el seu futur.

Ara, l'Enric és un miserable que roda per les cantonades repartint insults i grolleries a tort i a dret. La Carme és una senyora respectada i prestigiosa, elegant i culte, excel.lent en el rumb que ha près. Quan mira enrere, només es pregunta com pot ser que no hagués vist abans que tot era tan simple com dir: “marxo!”