Som afortunats, no m’ho negareu. Els Jocs Olímpics només passen cada quatre anys. Donem-ne gràcies al Senyor, oh germans. Dit això, deixeu-me cagar-me una mica en la mare que va parir les Olimpíades i en els xaiets amansits que les utilitzen per ficar-nos la banya del brau fins a la gola (entrant pel forat del cul, ja m’enteneu).
Sort que només vénen cada quatre anyets, deia, perquè si no ens convertiríem en autèntics experts de l’olimpisme i coneixeríem tots aquells espanyolets que exerciten el cos i se’n surten amb un mínim èxit. En sabríem els secrets, les marques, el calçat que utilitzen, les manies i de vegades la família i tot. País de pandereta, aquest nostre. I dic el nostre, perquè a mi el país veí me la porta com si diguéssim més aviat fluixa. País de pandereta, que obre els telenotícies i els diaris amb els èxits que ni ens van ni ens vénen (o que ni ens haurien de). Diu l’estimat Pellicer “Així que ja són vuit, oi?”, preguntant-li-ho al presentador dels esports, com referint-se a les medalles espanyoles. Vuit de què? Vuit de què? De qui?????
I així una vegada i una altra. Són símbols només, ho sé. Són banderes i són himnes. Però és una pluja fina, finíssima, que va quallant, suau, suau, i ja no cal que ens vinguin telesincus ni antenestrès; ara ja ens ho fem nosaltres solets, els mateixos fins i tot que de tant en tant demanen seleccions catalanes. I ara es diuen teletrès, i el periòdicu, i la vanguàrdia i i i. Espero que la pluja aquesta fina sols faci créixer males herbes fàcils d’arrencar, però quina por fot que no surti un arbre ferm, amb bones arrels i que quan vulguem girar la truita ja tot estigui perdut. “Val, ens rendim”, haurem de dir.
Mentrestant, poca cosa podem fer. Apagar la tele, potser, i posar-nos a llegir algun llibre. S’accepten propostes de les vostres lectures estiuenques. Molt agraït.
