Vagi per endavant la meva admiració i reconeixement per la iniciativa que ha aconseguit aplegar milers de catalans a Brussel•les per defensar la independència del nostre país. Reconeixement pels que hi van anar i, sobretot, per tots aquells que durant mesos han treballat per fer-ho possible.
He llegit que a la cloenda de la manifestació es va proposar una recollida de signatures a favor d’una Iniciativa Legislativa Popular a favor d’un referèndum d’autodeterminació. La veritat és que si fos fa uns anys, ja sigui perquè fos la primera iniciativa en aquest sentit o perquè pensés que hi haguessin escletxes pel seu èxit, m’hi hagués engrescat. Ara però sóc una mica escèptic, per dues raons: per la seva utilitat com a full de ruta cap a la independència i com projecte prioritari dins dels reptes dels 10Mil.
Molts pensen que per a què Catalunya aconsegueixi la independència s’ha de convocar un referèndum, guanyar-lo, i després proclamar la independència. Malauradament, tot i ser el camí ideal, no pot funcionar així: l’estat espanyol ja ha dit (la darrera vegada amb el Pla Ibarretxe) que no es poden convocar referèndums per qüestions territorials, i menys per la independència. Espanya no és el Regne Unit o el Canadà, on els estats accepten l’exercici d’autodeterminació. Això es un dèficit democràtic insalvable, ja que no hi ha signes de que es pugui redreçar aquesta situació (si ni tan sols respecten el referèndum de l’Estatut(et)!). Per tant el camí és aconseguir una majoria parlamentària, proclamar la independència, i després, en tot cas, fer un referèndum. Dedicar esforços a convocar un referèndum que no es podrà realitzar (i si es realitza no tindrà garanties d’imparcialitat per part de l’estat) em sembla un esforç poc útil. Primer independència, després referèndum.
L’altra raó és una qüestió de prioritats: darrera dels 10Mil a Brussel•les (i de molts que no vam poder anar-hi però volem i treballem, des del nostre àmbit d’actuació, per un estat propi) hi ha un espai polític orfe que aposti de forma desacomplexada per l’exercici del dret a decidir i que situï en les eleccions del 2010 la independència com a eix de la seva actuació política. Els dos partits que donaven suport als 10Mil no ho fan ni ho faran: l’estratègia d’Esquerra passa per reeditar l’any 2010 el seu pacte de sang amb el PSC-PSOE per continuar l’estratègia del patriotisme social i seguir construint un estat propi des del Tripartit (!). Si tornen a sumar, pactaran, no hi ha cap dubte (i si algú té algun dubte que revisi l’hemeroteca de les darreres dos eleccions al Parlament amb el missatge de l’equididistància, o que es pregunti per què Esquerra hauria d’actuar diferent si pensa que amb el pacte actual amb el PSC-PSOE tot és genial i gràcies a Montilla estem més a prop de la independència). En el cas de CiU, el mateix, o a la inversa: si pot, no pactarà amb Esquerra, que és qui podria accelerar el procés, i si ho acaba fent, serà per necessitat però sense que signifiqui el punt de partida cap a l’exercici del dret a decidir (una proposta d’eixos bàsics d’un pacte el vaig plantejar fa uns mesos). Cert, López Tena, Cuminal i Tremosa poden apostar per la sobirania, però està clar que CiU no ens hi porta.
Quina hauria de ser la prioritat dels 10Mil (els que hi van anar i els que hi donem suport)? Doncs aconseguir que aquests i/o altres partits apostin per l’exercici del dret a decidir a partir de les eleccions del 2010. Cal una societat civil forta i mobilitzada, però sense partits que els segueixin no hi ha res a fer, més enllà de generar més frustració. Els 10Mil han d’estar representats al Parlament, i no només amb diputats que hi donin suport de forma individual. I la seva reivindicació ha de ser l’eix fonamental de l’acció política d’algun partit. Aquesta, en la meva modesta opinió, hauria de ser l’objectiu dels 10Mil.
Enhorabona, una altra vegada, a tots el que han fet possible els 10Mil a Brussel•les.
