El meu amic Silvestre m'explica que, un dia que tenia gana (i mandra, suposo), va provar d'escriure en un paper: “paella”. Però, per molt que s'ho mirava i s'ho tornava a mirar, no aconseguia apaivagar l'estómac. Al cap d'una estona de sentir rondinar els budells, en Silvestre va arribar a la conclusió que, per a gaudir d'un bon arròs, la millor opció –potser la única– era anar a la cuina i posar-se un davantal.
Però la paella no és un plat de menjada solitària i meditativa. És un plat per a compartir: caçola grossa, caliu, molta gent a taula i extremada diversitat d'opinions.
Idò, avui tampoc l'encertarem. No farem l'arròs a gust de tothom. Rectifico: el farem, inexorablement, a gust de ningú. No l'encertarem ni amb la paella, ni amb una escudella, ni tampoc amb un trist tallat. Creient-se, cada un dels convidats, dipositaris de la recepta veritable, única i autèntica, és més que probable que qualsevol dinar col.lectiu acabi en un ball de bastons.
A Catalunya som especialment torracollons amb els purismes que s'han de menjar. En una taula on els convidats són extremadament primmirats i paranoics, fer la paella d'en Silvestre pot resultar una aventura d'alt risc. Es pot arribar fàcilment a la conclusió que, amb un plat de bròquil bullit, els atipariem d'igual manera i no hauriem d'escoltar les seves impertinències. Cansa molt esperar sempre que es posin d'acord. I el menjar es refreda.
Només cal escriure en un paper: “paella” i, automàticament, salten totes les alarmes: uns, afirmen rotundament que el millor arròs és el caldós i que no menjaran res més que arròs caldós. Els de més enllà, si no és una paella socarrimada no en volen ni sentir parlar i amenacen amb llevar-se de taula. També surten el que defensen amb dents i ungles un entrepà lleuger i no deixaran que es cuini res més que un entrepà lleuger. Hi ha qui s'emprenya si s'hi posa massa sal. Els altres, òbviament, s'escindiran si se n'hi posa massa poca. També hi ha els que marxen abans d'haver-se encès els fogons en veure que les gambes són congelades. A l'altra costat de taula neguen les virtuts de les gambes (on vas a parar!) i defensen amb vehemència els llagostins, la qual cosa provoca insults de “Traïdors! Traïdors!” per part dels anteriors (que encara no havien marxat del tot, perquè s'ho estaven rumiant millor). Els que volien l'arròs fat acusen de “submarins” els que exigien sal i pebre, amb la conseqüent enrabiada d'aquest últims, que decideixen estirar de la manta per saber d'on han sortit els diners per comprar tant arròs i tant marisc.
La paella és buida. El ferro és fred. L'arròs, al pot. Però al menjador ja volen els tovallons, els plats i, fins i tot, ganivets dels grossos entre defensors irreconciliables de paelles o entrepans, gambes o llagostins. Llavors, se sent un fil de veu des de la cuina. És en Silvestre que diu: “així… poso l'arròs a fer la xup-xup o repetim amb el bròquil, com cada dia?”
Però, amb tant xivarri, no el sent ningú.
Bròquil, doncs.
Dedicat amb molt carinyo a tots els líders polítics catalans. Senyors: tenen el bròquil a taula. Vagin passant i facin via, que en Silvestre i jo volem fer-nos una paella.
