Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Brexit com a símptoma

|

- Publicitat -

Normalment, els mitjans de comunicació simplifiquen la realitat perquè pugui ser mastegada pel consumidor. Són els nuggets de la informació.

La realitat tendeix a ser massa complexa i per analitzar-la es necessiten jornades laborals invertides en lectura. Per altre banda, la realitat és reprovable i normalment no té sentit. La ficció sempre té sentit, un principi un nus i un desenllaç, precisament perquè és un constructe humà; és el constructe mediàtic.

Publicitat

Això ho podem veure en el cas del Brexit, i els debats estèrils que hi graviten. El més comú, sobre si la banca resident a la City of London deixarà les illes britàniques. Només cal tenir línia d’internet i informar-se, per arribar a la conclusió de que les institucions financeres de Londres es quedaran a Londres. Perquè enlloc més s’hi poden reproduir les mateixes condicions legals, financeres, o la política exterior. Bé, sí; hi ha un altre lloc, però no és a Frankfurt, no és a Madrid, ni Paris ni Barcelona. És a Nova York.  Essencialment, perquè el poder de la City, no es troba a Europa o com a mínim no n’és la font principal.
 
En el poder també hi ha friccions, unes friccions que es veuen poc a la superfície. Ja se sap, quan els taurons devoren una víctima en les profunditats, les aigües segueixen tranquil·les. En aquest sentit, estem vivint un canvi de model a escala global, i això sempre comporta friccions. L’eix angloamericà s’està separant del bloc Europeu, i viceversa. El Brexit n’és el símptoma, o la culminació de moltes desavinences entre el Regne Unit, els Estats Units i l’Europa continental.
 
Per exemple, el bloqueig, per part de la Unió Europea, de la fusió entre la Deutsche Börse i la London Stock Exchange. Els mitjans afirmen que la UE ha bloquejat la operació per perill d’acumulació de poder i el conseqüent monopoli financer. Però la raó de fons és que el conglomerat financer hauria estat a Londres, fora de la Unió Europea, quan Frankfurt hauria tingut el 54% de les accions del grup.
 
Dins del marc de separació de blocs, també cal tenir en compte les bones relacions que comença a haver entre Macron i Putin. Durant la visita, els dos mandataris van inaugurar una exposició a Versalles. L’exposició, patrocinada en conjunt amb l’Hermitage de Sant Petersburg, celebra el 300 aniversari (link “300 aniversari”) de la visita de Pere el Gran a França. Putin va rebre una rebuda reial,  tot i les queixes de Macron sobre Sputnik i les desavinences sobre Síria. I ja se sap que en diplomàcia, la comunicació no verbal pesa més que mil paraules.
 
Per altre banda, cal tenir en compte que mentre el Senat Nordamericà aprova més sancions contra Rússia, Alemanya i Àustria les critiquen públicament. Principalment perquè els països germànics són socis comercials importants de Rússia; sobretot socis gasistics.  
 
El Regne Unit i els Estats Units, podrien estar buscant la creació d’un espai econòmic, defensiu i cultural anglòfil. En aquest sentit, crida l’atenció que la Royal Common Wealth Society estigui planejant l’obertura d’oficines a Amèrica, per intentar incloure als Estats Units com a membre associat a la Common Wealth. Michael Lake, director de la Common Wealth Society, va escriure una carta a Donald Trump per convidar-lo a formar part de la Mancomunitat. La carta la va donar, en mà, Nigel Farage.
 
Aquí val la pena fer un punt i a part i veure qui és Nigel Farage. Perquè la seva trajectòria explica molt bé el tipus de gent que hi ha darrere del Brexit. Farage va néixer a Kent, el “jardí d’Anglaterra”, un dels comptats més conservadors i rics del Regne Unit, i on s’hi troba l’església mare de l’anglicanisme, a Canterbury.

Farage ha estat trader al mercat de metalls de la City of London Corporation. Al 1993 va fundar el UKIP i comença la seva carrera política. Tant el lloc d’on prové com la trajectòria professional quadren amb les seves accions. I més ara, recentment, que ha fet de pont entre els Estats Units i el Regne Unit. En la campanya del Brexit hi ha tingut un paper molt destacat, però en les eleccions de Trump també. Ambdós processos electorals, representen la història de com el big data i les xarxes socials seran, a partir d’ara, essencials pels que vulguin guanyar eleccions.
 
La política emana del poder, no del poble. La política serveix al poble. Així, tot i que la PM Theresa May no hagi tingut sort amb les eleccions, el Brexit segueix el seu curs, i ella governarà. De fet, la única certesa és que el Brexit tirarà endavant. Fixeu-vos que un 70% de la població Britànica creu que el govern té el deure de tirar endavant el trencament amb la Unió Europea. Això ens indica que marxar de la Unió ja no és cosa de grupuscles Conservadors euroescèptics; el Brexit és política d’estat.
 
 
 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut