Dilluns, 10 d'agost de 2020 - Edició 745
La República

BONAPARTISME

Quan he vist que Ciudadanos posava en marxa una reforma orgànica per evitar l’aparició de barons regionals, m’he dit: ja tenim el nostre partit bonapartista. L’estructura de C’s serà totalment […]

Josep Huguet
Josep Huguet 30/04/2016

Quan he vist que Ciudadanos posava en marxa una reforma orgànica per evitar l’aparició de barons regionals, m’he dit: ja tenim el nostre partit bonapartista. L’estructura de C’s serà totalment centralitzada i en les regions, que han perdut la consideració de comunitats autònomes, només hi haurà delegats regionals. Si aquest és el partit de la renovació que déu agafi confessada a Espanya. Viatgem cap al passat, als temps de Bonaparte.

Casualment vaig tenir l’ocasió fa dues setmanes d’assistir a la Convenció anual de la Fundació Maurice Coppieters a Ajaccio (Còrsega). La Fundació representa la unió de les entitats de pensament vinculades ales forces de progrés i autodeterministes d’Europa. Doncs bé Ajaccio, ciutat natal de Napoleó Bonaparte, respira per tot arreu la petjada d’aquest contrarevolucionari que va arrasar mitja Europa sota els principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. A la ciutat trobem multitud de topònims vinculats al fill il·lustre: el carrer principal, el nom de l’aeroport…

Però més enllà de l’èpica, que tant entusiasma a molts francesos, què en queda de la seva obra i de la del seu descendent Napoleó III? Un model d’Estat musculat, intervencionista en economia, seguint les passes del Colbertisme, però no especialment redistribuïdor, només en la mesura que disposa d’una ampla base funcionarial de suport. Un estat amb una passat colonial dur i amb una descolonització quasi tan desastrosa com l’espanyola. Amb una “force de frappe” d’intervencions neocolonials a l’Àfrica subsahariana. Una economia privada, absolutament centralitzada a l’entorn de París, amb baixa capacitat d’innovació. I amb una crisi d’identitat irreversible. França pinta poc a Europa; i els ciutadans d’ascendència no europea es resisteixen a passar pel raser de l’homogeneïtzació cultural de tradició jacobina.

Els companys progressistes i autodeterministes corsos que governen la microautonomia per primera vegada, ens explicaven que a les properes eleccions generals a França, el duel serà entre neogaullisme i lepenisme; dreta i extrema-dreta. Xenofòbia, jacobinisme, antieuropeisme. Un còctel que no promet res de bo per a França i per a Europa. Com en els còmics d’Astèrix i Obèlix, només un poblet resisteix aquesta deriva: el poble cors. A Còrsega l’extrema dreta és residual i en canvi hi ha una majoria de forces autodeterministes, progressistes i europeistes.

Napoleó, fou del partit de Pasquale Paoli (el Babu, pare de la pàtria) que va instaurar la primera democràcia d’Europa a l’illa durant dues dècades al segle XVIII com reconeixia Rousseau. Però Bonaparte va trair el partit de la independència de Còrsega i es va passar a la causa francesa, canviant-se el nom (de Napoleone a Napoléon; de Buonaparte a Bonaparte), va perseguir Paoli i annexionar Còrsega a França per les armes; i liderant la creació de l’Imperi francès, sota vestimenta revolucionària, va cobrir el pacte de l’antiga oligarquia amb la nova oligarquia. Dissenyant un model burocràtic d’estat: prefectes, departaments, policia política, ensenyament centralitzat, exèrcit obligatori i adoctrinador. I sempre, en nom de la sobirania popular expressada en plebiscits controlats: governar de forma autocràtica sense control parlamentari. Em sona al Govern en funcions de Rajoy.

Els nostres amics corsos no pronostiquen res de bo els propers anys a França. La bogeria jacobina bonapartista del català Manuel Valls, acabant d’espatllar el disseny artificial dels límits regionals francesos; i els tics de la inquisició interior sobre l’immigrant sospitós de no addicte; sumat a les pors d’alguns notables del Midi davant el procés emancipador català i als consecutius i frustrats intents de canviat el rígid model funcionarial i laboral francès, ens indiquen que ens trobem davant d’un Estat amb aparença forta , però absolutament insegur. Un Estat que s’ha volgut fort a costa de tenir una societat civil dèbil. I aquesta situació només porta a explosions periòdiques de tints revolucionaris que acaben sempre en contrarevolució.

Europa, la democràcia i la justícia social només podran avançar amb Estats de dimensions petites o mitjanes, cohesionats culturalment, no a cops d’uniformització forçosa i amb societats civils fortes. Tampoc deu ser casualitat que l’única zona de França alliberada de forma autosuficient pel maquis local i l’exèrcit francès vagi ser el 1943, Còrsega, després del desembarcament aliat a Sicília i que els italians canviessin de banda./

publicat a Economia Digital

Relacionats