En fila índia i exposats al vent, en dies de tramuntana la pràctica del senderisme és del tot inviable, anem seguint la traça que uns minuts abans uns hàbils excursionistes han deixat. No hi ha pèrdua, el cim es veu en tot moment. Conscient d’això em concentro en la respiració i en intentar coordinar el màxim possible els moviments de cames. Una passa rere l’altre, inspirar i expirar. Esquiadors aerodinàmics, pistes perfectament senyalitzades i neu, molta neu. Aquest és el paisatge que ens acompanya durant el primer tram de l’ascensió.
Un considerable pendent ens obliga a posar el teló posterior de la raqueta per tal d’anivellar el peu. Som al Coll de la Marrana a poc més de 2.500 metres. El camí que surt a l’esquerra va a la Vall del Freser, més enllà: Núria. Fixem l’objectiu i veiem petites figures humanes enfilant la pala final. Queda el més dur o el més interessant. Got mig ple o mig vuit, depèn de com es miri. Pugem fent esses. Guanyem desnivell en pocs metres. Últim esforç, respiració profunda i mirada baixa. No vull veure el cim, ja arribarà, penso.A dalt: foto de rigor i abraçades amenitzades amb fruits secs. Tot remullat amb aigua del temps i un rajolí de vi negre. Enfundem guants, fixem raquetes i clavem pals. Comença la baixada. Comença el camí de tornada.
Bastiments, 2883m
|
- Publicitat -
Publicitat
