No em refereixo a una pel·lícula de la Nicole Kidman, ni a uns incendis infernals, ni a un viatge de la meva adolescència. Austràlia, la millor de les austràlies possibles, és una novel·la. Sí, sí, una senzilla novel·la. Senzilla però no simple. El seu autor és jove, català i, pel que sembla, sensible. Es diu Roc Casagran.
Per mi, ha estat una bona descoberta. Es parla molt de la riquesa de Clara-Simó, de la popularitat i la negror (de novel·l negra, que ningú pensi malament) de Torrent i del domini del llenguatge de Monzó, el gran best seller català del segle XXI, sobretot d’ençà que va fer aquell discurs tan lúcid i tan lúdic a la Fira de Frankfurt. A partir d’ara, cal tenir en compte aquest nom: Roc Casagran. Una promesa que, talment un crack que encisa amb la seva tècnica malgrat la seva joventut, dia rere dia va deixant de ser promesa per esdevenir realitat.
Austràlia és amena, curiosa, real però alhora plàcida i, per tant, fàcil de llegir. Quan la comences no la pots deixar. Què tenen en comú un taxista, una jove poeta, una dona que fuig amb taxi, una noia a l’atur i un actor que no jugava amb camions? Que tots són personatges de la més que recomanable Austràlia (Columna, 2008), d’un tal Roc Casagran. Un home amb bon ofici que mereix entrar per la porta gran a la casa gran de la literatura catalana. Ja ho diu el seu cognom.
