Hi ha generacions en les quals molts que ara són pares o quan o siguin, es tornen molt exigents amb els seus fills o i filles, volen que triomfin en tot o almenys en més coses, en les quals, els propis pares no triomfaven o passaven desapercebuts, és a dir, els exigeixen siguin millors que ells.
Segur que ús sona el tema d’avui que serà molt interessant.
El que passa que el pares, apunten als fills a moltes activitats extra – escolars i o escolars, fins al moment que acaben estressant als seus propis fills, que quan se senten prou valents, i grans, ho deixen pràcticament tot, forçar no ajuda, s’ha de comptar més amb l'opinió d’ells, parlar i parlar.
Això mateix, falta de diàleg, que siguin petits no vol dir no tinguin opinió i una relació més seria i dictatorial o ho fas o no tindràs allò.
Però també en part, puc reconèixer que hi ha situacions en les quals es poden veure obligats a ocupar als fills i o filles en moltes activitats, suposadament, per exemple, quan pare i mare tenen horaris laborals incompatibles, i no poden dependre de familiars que els ajudin.
Per altre costat, pares exigeixen molt, inclòs s’enfaden si el fill perden partits, o no treuen excel·lents, etc.
Resumint, fan servir als seus fills com mirall, com si ells s’hi veiessin reflectits, i el que no van aconseguir ells, volen que ho facin els seus fills i o filles.
Crec que la quitxalla han de tenir temps lliure per ells mateixos per desconnectar i desestressar-se, i deixar-los aprendre a decidir què volen fer en el su futur ajudant-los, i en què volen ocupar el seu temps i triant si troben l’activitat els pugui agradar.
