Cada any, pels volts de Sant Benet i coincidint amb l’entrada de la primavera, escenifico el mateix ritual. En arribar al Pont d’Arsèguel, giro a l’esquerra, ressegueixo la LV-4052 i faig cap al carrer de l’Església. Allí busco aquell banc, el que em dóna les millors vistes sobre la Serra del Cadí. El que veig m’agrada, m’agrada molt. Parets imponents carregades de neu que contrasten amb el verd més intens de les valls. És una acte senzill, mundà i terrenal, però obligatori.
He quedat amb l’Artur Blasco, músic, investigador i divulgador del folklore català perquè em faci cinc cèntims de l’acordió diatònic i la seva relació amb el municipi. Els carrers que recorro són empinats i força relliscosos després de ploure. A banda i banda, cases de pedra molt ben arreglades. Truco a la porta i m’espero. En entrar, noto el caliu de les llars de muntanya. El terra cruixent de fusta em condueix fins al petit estudi de l’Artur. Penso que aquí deu ser més fàcil trobar la inspiració. De fet, no m’estranyaria que les muses visquessin per aquí a prop.
www.rcapdecreus.cat (La revista digital de viatges en català)
