Ara sí

Durant la primavera de 1992, poc abans dels JJOO de Barcelona, l’anomenada “operació Garzón” va causar la detenció de trenta-vuit persones vinculades a l’independentisme català. Algunes d’aquestes persones, detingudes per ordre del jutge Baltasar Garzón, van denunciar tortures que, uns anys més tard (el 2004), van ser condemanades pel Tribunal Europeu de Drets Humans.
 
Al cap d’uns anys, al País Basc també van patir la injustícia d’alguns jutges espanyols. Primer, va ser Del Olmo, que va fer tancar el diari Egunkaria, i després va ser Garzón, que va fer el mateix amb els  diaris Egin i Ardi beltza.
 
Malgrat les protestes catalanes i basques, el jutge no va ser atacat per ningú. El van deixar fer. Fins i tot diria que a molts els interessava que actués d’aquella manera. Molts el van defensar i políticament va guanyar moltes amistats.
 
En canvi, ara sí. Ara ha arribat el moment. Ara, quan fa un temps que investiga el franquisme i quan comença a investigar la trama Gürtel, a través d’unes escoltes telefòniques que havien estat permeses, rep una ganivetada a l’esquena per part d’uns companys de professió (us sona?) i haurà de ser als bancs dels acusats. Acusat de voler saber la veritat dels crims comesos pels seguidors del tirà i de les irregularitats comeses per alguns dels fills dels fills d’aquells que, fa setanta anys, es van tacar les mans de sang.
 
O sigui, els seus néts. Però amb accent, sobretot. Un accent ben tacat i ben brut.