Si el Círculo Ecuestre, o l'Opus Dei, o Fomento del Trabajo tenen un diari, probablement aquest sigui La Vanguardia. Si els 400 Notables tenen una veu, probablement aquesta sigui La Vanguardia. Un periòdic que, sota aquesta enganyosa capçalera –avantguarda-, sempre ha fet bandera dels vicis del burgès català: seny, moderació i precaució, l'antítesi de qualsevol moviment avanguardista.
Baixem un moment dels núvols i deixem, per un minut, de creure'ns capaços de portar a terme una nova revolució de vellut sense comptar amb la benedicció dels 400: Catalunya no superarà els obstacles que li impedeixen créixer si no és amb el seu vist-i-plau. Un beneplàcit que veurem escrit a les pàgines de La Vanguardia, no amb l'anhelat titular de portada “Catalunya proclamarà avui la independència“, sinó entre línies, tal com pertoca a la subtilesa aristocràtica d'un conde. Serem lliures quan (i només quan) convingui als 400, quan ells considerin que la independència els pot reportar algun benefici. Per això em sembla extraordinàriament significatiu que, durant els darrers dies, estiguin escenificant un progressiu canvi de rumb.
Que un mitjà tan poc amic de les estridències fos un dels padrins de l'editorial conjunt del 26 de novembre va ser, amb tots els matisos i consideracions que es vulgui, una mostra clara que alguna cosa estava canviant. Però la publicació d'altres articles, com aquests dos, posteriors al 13D i impensables unes setmanes enrere, representaven la confirmació definitiva que el seu vaixell insígnia estava variant lentament, molt lentament, la seva posició estratègica.
Tanmateix, l'evidència més notable l'hem pogut veure avui, vuit dies després del primer referèndum per la independència, quan, objectivament, ja no tenien necessitat de seguir burxant la ferida. Disposaven de cortines de fum tan opaques i suculentes com les nevades, les copes del Barça, la ILP dels braus, les errades de la línia 9 del Metro, el 650 aniversari de la Generalitat o la crisi econòmica a les portes del Nadal per a omplir totes les seves planes. No els calia tibar la corda amb una anàlisi del 13D més optimista que la diagnosi més eufòrica de qualsevol altre mitjà: “El apoyo a la independencia es superior a lo que dicen las cifras del 13-D“.
Per què ho han fet?
Dubto que els tregui la son la pressió que fem des del carrer (simples pessigolles, per a la dura pell dels 400 notables culs). Més aviat es pot considerar que aquesta anàlisi inflamant té per objectiu recordar al Tribunal Constitucional que la radicalització independentista va en detriment de l'statu quo autonomista: “si remeneu l'Estatut, la unitat espanyola està tocada de mort“. O, talvegada, els ha esverat la gosadia dels jutges espanyols en treure a la llum tota la roba bruta de tres dels quatre-cents intocables (Millet, Alavedra i Prenafreta). O potser són les tres coses alhora, el que els incomoda. En qualsevol cas, és evident que l'estendard de l'immobilisme s'està bellugant més del que és habitual.
La Vanguardia té les àncores ben fermes en les profunditats de la societat catalana, sempre a recer de les inclemències, sense arriscar-se a salpar mar endins per tal de no quedar a mercè dels temporals que remouen la superfície. Però la insistència i la intensitat de les darreres garbinades podrien estar deixant en fals el seu ancoratge. Més del que ells voldrien i més dels que nosaltres ens pensem. No oblidem que, com a butlletí del Club dels Immobilistes, La Vanguardia és una màquina pesada, lenta i poruga. Les seves maniobres no poden ser perceptibles a primer cop d'ull. Però si escoltem atentament potser sentirem la remor metàl.lica de les seves cadenes. Potser estan recollint àncores perquè, entre puro i puro, els 400 i el seu full parroquial comencen a descobrir que hi ha ports millors on amarrar els seus interessos.
