Enceto aquest blog recuperant l’esbós d’un conte que vaig escriure durant una meva estada a Alemanya al Goethe Institut d’Iserlohn la tardor de 1975, uns dies abans de morir el dictador. El vaig enviar manuscrit a la meva amiga i poetessa i aleshores també llibretera Pilar Cabot, ànima del Clam, on ens reuníem lletraferits i patriotes catalans. La casualitat va voler que arribés al seu destí justament el 20 de novembre, el mateix dia que al sopar de comiat vaig voler celebrar amb els meus companys d’estudis -francesos, italians, russos, coreans, turcs, japonesos, polonesos, iraquians…, tots estudiants d’alemany- la mort del dictador amb unes ampolles de “Sekt”, tal com s’anomena el cava en alemany. M’hi vaig gastar els últims pocs marcs que em quedaven, molt ben gastats. Aquells dies aquest conte va circular per Vic en fotocòpies de manera clandestina com si fos un pamflet. Que potser ho era, no ho puc negar.
Passat el temps, i ja són trenta-set anys, em sorprèn que encara pugui ser tan actual. I a hores d’ara, més que mai, encara tinc l’esperança de poder veure la llibertat de Clamilàndia.
APUNTS PER A UN CONTE ENCARA SENSE TÍTOL
A tots els clamilandians agermanats en l’amor i l’esperança, en homenatge a la seva fidelitat vers Clamilàndia.
(Les assemblances que aquest conte pugui tenir amb la realitat no són pura coincidència)
Temps enrere, quan la lluna encara era verge i el dòlar no valia un ral, els rius també duien aigua i també refilaven els pardals. Això diu, si més no, el conte que un dia de tardor la mare em va explicar. Seieu, per tant, si us plau, o, si no us plau de seure, feu rotllana al meu voltant, i escoltareu la vella història, que us conto tal com a mi em van contar.
Temps enrere, doncs, i d’això ja fa molts d’anys, vivien a Clamilàndia una gran munió de clamilandians. Clamilàndia era una bella terra, amb molta gespa a pertot i flors de tots colors de cap a cap; muntanyes altes i plenes de boscos es refrescaven els peus amb l’aigua de la mar. Però Clamilàndia no era lliure: ho tenia tot, res no li havia estat negat; res, tret de la llibertat. Els seus veïns de la banda de ponent, els grisilandians, anomenats així perquè habitaven la Grisilàndia, els l’havien arrabassada a cops de punyal. Els clamilandians tenien la llengua prohibida, prohibit els era també de cantar i de dansar. I si haguéssiu vist les presons de Grisilàndia, plenes eren de clamilandians. Van ser temps terribles, infestats d’escurçons i de feres de molt mal anomenar. Ah! que tristos els dies de la derrota, que tristos els ulls dels clamilandians! Els governava la terra amb mala mà un grisilandià xaruc que escopia verí i tenia mirada de mal llamp. Però vet aquí que un dia, quan tot el món li anava a la contra, tot el món tret dels americans, la seca va començar a rondar amunt i avall del seu palau. Va patir la tortura d’una mort lenta i dolorosa amb el cap clar, perquè l’home sàpiga que, en aquest món, totes les malifetes s’han de pagar. Però no es va morir, que es va fondre, perquè la dita continués essent veritat. I així és com encara ara podem dir que la mala herba no mor mai.
-El foc, mare, s’apaga: l’hem de revifar. Si només ens quedava cendra, què dirien els clamilandians?
-Sí, fill. Sota la cendra hi ha la brasa. Ventem una mica i ja veuràs com el foc revindrà.
-Mare, i com es deia aquest xaruc i dolent grisilandià?
-Els noms de la mala gent, fill, s’obliden, s’han d’oblidar. I d’això ja fa tants d’anys…
Hi va haver un silenci molt llarg. El front de la mare es va arrugar. Quantes llàgrimes, per ell, pensava, hem hagut de vessar els clamilandians!
Això va passar temps enrere, ja dic, quan la lluna encara era verge i el dòlar no valia un ral, quan els rius duien l’aigua més neta que no pas ara i se sentien més els refilets dels pardals.
Escrit a Iserlohn, Alemanya, la tardor de 1975, per un clamilandià anònim
