L’ésser humà neix de relacions de parella, i per instint, busca parella i abandonar soledat avorrida.
Trobar la mitja taronja, real, per amor, sentir, emocionar-se, trobar a faltar, voler cuidar la parella, ajudar-la, en el joc de les emocions, satisfactòries.
I per altra banda, parem de gent egoista, capaç qualsevol cosa, a canvi de no està sol; i pitjor els o les que ho fan, per assegurar-se, diguem, un nivell mínim de vida.
Igual que, en parella, interès o sense, es dóna per lògica, col·laboració, per les dues parts de la parella, en cas igualtat.
Si dos treballen, llavors repartir per igual. Que un treballa menys, l’altre col·labora menys. I si només, treballa un, l’altre ha de fer més.
S’està perdent, el sentit real de la parella? El que si està bé, és la igualtat de drets, i que si una parella no està bé, millor, se separin.
I deixar dit, quan s’estima, no es pica a la parella, ja sigui home o dona ( si diferents percentatges ), millor parlar així en plural; i el maltracte de gènere ( qualsevol ), hauria d’està més penat per la llei.
Podria proposar o dir més coses, el primordial, sinceritat, i abans formar parella, parlar de tot, així, quan s’hagi d’afrontar el problema ja s’està preparat, i parlant abans, evites noves pèrdues de costums, formes de ser errònies, passotisme, etc.
