Per a mi és un tema recurrent en aquest moment per la seva sensibilitat i, tot i que, d'alguna manera ja tocat més vegades, un dels meus anteriors articles el titulava “Com ens està deixant tot plegat”. Llavors en centrava en el tema crematístic exclusivament en base a les conseqüències del rescat bancari en tota la seva magnitud, però, és que encara es pot anar més lluny amb el mateix titular sense exagerar ni faltar a la realitat que ens envolta, i amb la que em de viure, si o si.
Ja no només en l'atenció als immigrants, Càritas desbordada, el Banc dels Aliments que no dona l'abast, campanyes com “Cap nen sense menjar”, recollida de material bàsic d'escola per qui no pot ni amb això, atur disparat -afectant decisivament als de més de 45 anys que hi queden com els més joves de 30 que n'hi hi han entrat-, «nous» llocs de treball miserables i sous tan precaris que no garantitzen el més mínim a les famílies, continua reducció de poder adquisitiu de qui depèn de les pensions, serveis públics bàsics en la pell i l'os… I diuen que la recuperació és un fet, que anem la mar de be, i que, per seguir “en el bon camí”, encara fan falta més mesures dràstiques.
Així està quedant la ciutadania mentre no es veu per cap costat que l'Estat s'hagi aprimat en la mateixa proporció, ni molt menys, ans al contrari: es pot veure que segueix gastant en millorar instal·lacions públiques estatals, en renovar-ne el mobiliari, en augmentar el pressupost en Defensa, en mantenir Ministerios tot i que es podrien anular, o deixar en “simbòlics”, donat el traspàs de les seves competències i la seva gestió a les Comunitats.
Sr.Rajoy i companyia: Està cantat que “algú no és d'eixe món”… o vostès i la minoria afavorida per les seves decisions o la gran majoria d'aquesta España que diu no es pot tocar i que és de tots els espanyols.
Està quedant ben clar que hi ha dues maneres de viure, o veure, una mateixa realitat: A la manera d'uns pocs o a la de la gran majoria, i que les dues maneres son totalment incompatibles. Sempre ens han dit que entre dos que s'estimen quan un estira l'altre arronsa, però és que estem parlant d'estimació mútua i, en aquest cas, no sembla massa tal per a qual entre els qui manen (financers, que ja han demostrat la seva capacitat eliminant la competència directa que representaven les Caixes) o tenen el poder per executar-ho (polítics sense cap mena d'escrúpol) i els que han de fer mans i mànigues per mantenir la seva família i arribar a fi de mes.
