Dijous, 21 de gener de 2021 - Edició 910
La República

Juli Capilla: “El llibre ha de ser l’eina prioritària de transmissió del coneixement”

L’escriptor valencià publica ‘Ars libri. L’aventura del llibre i la paraula’ (Bromera), Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta.

Ramon Moreno
Ramon Moreno 04/01/2021

Juli Capilla (València, 1970) és un activista del llibre. Ha viscut i ha tocat els llibres des de tots els seus vèrtexs: com periodista, escriptor, editor i evidentment com a lector. La seva editorial Lletra Impresa Edicions forma part de la nova fornada de petites editores cuiden i prestigien els llibres que publiquen, amb un catàleg on hi conviuen el portuguès Mario de Sá-Carneiro, el xinès Ouyang Yu o el valencià Gustau Muñoz, amb una destacada selecció de llibres infantils i juvenils.

Amb Ars libri Juli Capilla va guanyar el premi d’assaig dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira de l’any 2019. Capilla ens proposa en aquest llibre una interessant i documentada reflexió sobre el món del llibre en tots els seus perfils, des de per què cal llegir, fins a la fragilitat del cànon literari català o el paper de les dones en la literatura i en el llibres que es arriben a les lleixes de les llibreries.  

Es publiquen un munt de llibres cada any. A voltes fa la sensació que hi ha més escriptors que lectors?

Segons l’informe Comerç interior del Llibre a Espanya, publicat per la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, durant el 2019 es van publicar un total de 82.344 títols, entre els quals 11.040 títols són en català! Moltíssims títols, sí. Davant d’aquesta producció ingent, el que realment és difícil per a un lector és destriar el gra de la palla, perquè hi ha l’intrusisme derivat de les empreses dedicades a l’autoedició, que no filtren els títols en funció de la qualitat, com sí que fan en general les editorials professionals, siguen grans o petites. I hi ha també els best-sellers precuinats i de consum massiu, molts d’ells d’autors mediàtics. És evident que hi ha “escriptors” que més valdria que s’estalviaren els seus originals, perquè no hi aporten res, literàriament, sinó més aviat el contrari: distorsionen i fan passar gat per llebre. Però em tem que aquest serà sempre un problema de difícil solució. Com fas per acabar amb el fast food llibresc? Jo diria que és impossible. Sempre hi haurà a qui li agradarà el menjar ràpid, de pèssima qualitat, i en contraposició, gent de bon paladar que es decantarà, amb molt bon criteri, per les exquisideses bibliogràfiques. Hauríem de formar els lectors des d’àmbits diversos: l’ensenyament, els mitjans de comunicació, l’administració, les editorials, les biblioteques, les llibreries, les famílies…

El llibre segueix tenint una mala salut de ferro?

Deia Umberto Eco que el llibre ─i cite literalment─ “pertany a la mateixa categoria que la cullera, el martell, la roda o les tisores: un cop inventats, no es pot fer res millor”. Tinc la certesa que el llibre de paper continuarà existint i conviurà amb el llibre electrònic. Serà inevitable, i fins i tot convenient, perquè no té sentit malbaratar paper amb publicacions especialitzades o acadèmiques d’abast molt limitat i poc rendibles des del punt de vista editorial. Hi ha gèneres, però, en què resulta imprescindible el format paper ─el llibre infantil, per exemple─ o d’altres que els lectors preferim en el format tradicional. I hi tenim tot el dret! Per als editors i els lectors sensibles, la materialitat del llibre tradicional apel·la a unes sensacions (el tacte, l’olor, el color, la textura, la disposició de la pàgina, els formats, etc.) difícilment substituïbles pel llibre electrònic.

Sovint es prediu la fi del llibre, però continua essent un element imprescindible de cultura? 

A l’aclamat i reconegut L’infinit dins d’un jonc Irene Vallejo diu que, pel que fa al llibre electrònic, “És un error pensar en termes competitius i excloents […] Al segle I dC convivien formats de llibres com les tauletes, els rotlles i els còdexs”. En aquest sentit, soc del parer que, per sobre de tot, i independentment del format, el que hi compta és que la lectura continue sent el mitjà de transmissió del coneixement per excel·lència. I quan dic lectura em referisc a la de llibres sencers: novel·les, assaigs, poemaris, dietaris, etc., i no tant a la lectura esbiaixada, fragmentària i parcial que trobem per Internet. La lectura assossegada i tranquil·la d’un llibre proporciona una reflexió i una crítica inherent al lector que altres formes de llegir no poden oferir de cap de les maneres. El llibre ha de ser l’eina prioritària de transmissió del coneixement. Un instrument fonamental per a la intel·ligència.

Al seu llibre critica la poca relació entre el sector del llibre (autors, editors, etc.) al Principat, País Valencià i les Illes.

Pràcticament, i amb les excepcions que calguen, que n’hi ha, els diferents territoris de parla catalana són compartiments estancs. Hi ha autors, diguem-ne perifèrics, que són com una mena d’ambaixadors, més o menys exòtics, i també són llegits al Principat. Ho han estat i encara ho són els valencians Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó, per exemple. I, més recentment, Martí Domínguez, Manuel Baixauli i Joan Benesiu. Però la gran majoria d’autors valencians són ignorats a Catalunya. Cosa que no passa exactament igual al País Valencià. Els escriptors i les editorials principatins arriben amb més facilitat al sud del riu Sénia que els autors valencians a Catalunya. Com a editor de Lletra Impresa Edicions, et puc dir que des de València ens costa moltíssim distribuir els nostres llibres a Catalunya, i això que tenim autors de bona anomenada o qualitat, com és el cas de Rafael Chirbes, Rafa Gomar o Joan Monjo, i traduccions d’autors estrangers de prestigi, com ara Mário de Sá-Carneiro, Subash Jaireth o Ouyang Yu, que han rebut bones crítiques per part de la premsa barcelonina. A pesar d’això, no acabem d’entrar i de normalitzar-nos del tot en el mercat català. Són molt poques les editorials valencianes que participem en fires del llibre organitzades al Principat. I a la Setmana del Llibre en Català la nostra presència és, també, testimonial. En canvi, els llibres d’editorials catalanes sí que són presents a la Fira de València i a les Places del Llibre d’aquesta ciutat i d’Alacant i de Castelló. Però només, ai las, hi són els grans segells editorials catalans… També cal dir-ho, això.

I també la manca d’una estructura comunicativa adient per a un sector tant potent com el del llibre. Em refereixo a revistes de crítica literària, programes de ràdio i televisió, etc. 

Ací també hi ha una ignorància mútua vergonyant. Els programes de ràdio i televisió i la premsa escrita dedicats als llibres se circumscriuen únicament als respectius territoris, amb excepcions molt escadusseres i testimonials. I és una llàstima i un error suprem, perquè hauríem de prendre consciència que pertanyem o hauríem de pertànyer a un únic mercat. Les malfiances, els recels, les suspicàcies i els prejudicis lingüístics, però, pesen massa en l’inconscient col·lectiu dels lectors catalans i valencians (també entre els balears, però amb matisos diferents). Només una minoria considera les altres variants de la llengua equiparables a la pròpia. Però els lectors, la gent en general, no en té cap culpa. Com volem que pensen si ni tan sols s’ha aconseguit la reciprocitat entres les televisions autonòmiques? Això és fonamental. Als anys vuitanta i noranta, i encara al segle XXI, la presència de TV3 al País Valencià va constituir un element definitori de conscienciació, de facto, de la unitat de la llengua. Perquè els televidents comprovaven que l’entenien i, en conseqüència, difícilment podia quallar una concepció segregacionista de l’idioma compartit. Fins i tot els blaveros o secessionistes veien i xalaven d’allò més amb els desficacis d’Andreu Buenafuente quan treballava per a la televisió catalana.

Una de les publicacions de referència pel que fa a la crítica literària en català és Caràcters, editada a València i que vostè va ajudar a crear. 

Caràcters no és l’única publicació que es fa ressò de la producció editorial en català en clau de Països Catalans. N’hi ha més (Serra d’Or, L’Avenç, L’Espill… També els suplements dels diaris Ara, El Punt Avui, etc.), per bé que és veritat que Caràcters, com també les pàgines que el setmanari El Temps dedicada al món del llibre, ho fan d’una manera més representativa, equilibrada i deliberada. Totes dues, però, especialment Caràcters, tenen un abast limitat entre els lectors. D’altra banda, Caràcters va ser una iniciativa impulsada per Vicent Alonso, Gustau Muñoz, Enric Sòria, Lourdes Toledo, entre d’altres. Jo en vaig fer de director durant cinc anys. Personalment, treballar a Caràcters, i abans per a El Temps, em va proveir d’una formació periodística essencial i em va permetre d’establir uns lligams professionals i d’amistat amb gent d’arreu dels Països Catalans. En gran mesura, aquesta experiència vinculada amb el periodisme cultural ha estat cabdals per a crear després, juntament amb l’escriptora Mercè Climent, la nostra editorial, Lletra Impresa Edicions.

Les noves petites editorials han donat una alenada d’aire fresc al món del llibre? 

I tant! Cal·lígraf, Sidillà, Periscopi, L’Altra editorial, Raig Verd, Godall, Voliana, Sembra, Onada, Edicions del Buc, i tantes altres, publiquen llibres meravellosos que, altrament, no haurien vist la llum mai de la vida. El paper dels petits segells és fonamental per a la bona salut del llibre. Obren el ventall de la producció editorial catalana i, fins i tot, obliguen els grans grups a no baixar la guàrdia i a oferir títols de qualitat. El món editorial català passa per molt bon moment.

Com afectarà la pandèmia al món del llibre?

Enguany hi ha hagut una davallada de producció editorial bestial, n’estic segur. I, segons he llegit en diversos mitjans de premsa fiables, s’ha incrementat la venda online i dels formats digitals: l’e-book ha experimentat una embranzida notable. Així que les editorials ens hem de posar les piles. Ens hem d’espavilar perquè els grans grups mediàtics, les grans plataformes de venda per Internet, les grans superfícies i les distribuïdores i els segells editorials de gran abast han aprofitat per collar encara més els més petits, fins i tot amb estratègies comercials de dubtosa legitimitat. Les llibreries de tota la vida estan més amenaçades que mai per les cadenes de venda de llibres. I, tanmateix, els llibreters tradicionals o de barri constitueixen els únics que ofereixen unes garanties de professionalitat en el seu àmbit. Iniciatives de venda online com la que es va posar en marxa arran de l’estat d’alarma, com ara Llibreries Obertes, des de Catalunya, i més recentment la Llibreria Virtual de la Fundació pel Llibre i la Lectura (Full), del País Valencià, han de servir per rellançar les llibreries tradicionals i les editorials independents.

I quins són els reptes més immediats per al sector?

La competència mediàtica, per Internet o a través de la televisió, és esfereïdora. L’oci derivat d’empreses que es dediquen a oferir pacs de sèries, pel·lícules, documentals… a preus irrisoris constitueixen ja no una amenaça sinó una realitat que ha entrat a casa per quedar-s’hi. Així que hem d’oferir un producte també alternatiu i de qualitat, d’entreteniment però alhora formatiu i informatiu. No podem caure tampoc en la temptació d’una mena de producte de fàcil digestió. Hem de seguir apostant per la qualitat i, al mateix temps, per atraure els lectors. Hi ha temps per a tot, en realitat. El que hem d’aconseguir és que la gent no es deixe seduir únicament per l’oferta audiovisual. Tot hi té cabuda, de fet. Ens agrade o no. Hem de pencar molt si no volem que el món del llibre quede relegat a unes minories més o menys il·lustrades.

El debat és etern: com creem nous lectors? I com enganxem a la lectura els més joves?

Sempre ha estat un repte, això de crear i fins i tot consolidar els lectors que ja tenim. Hem de fer molta pedagogia i eixir al carrer. Transcendir l’espai tradicional de les llibreries i buscar els lectors. Les fires de llibre, els festivals literaris, els encontres dels lectors amb el públic, els clubs de lectura, la promoció a través de les xarxes socials, etc., posen en contacte els autors amb els lectors potencials. Seduir els més joves és una tasca pedagògica que no només ateny els docents i els professionals del llibre (editors, bibliotecaris, llibreters), sinó també l’administració i les famílies. Si volem que els xiquets i les xiquetes siguen lectors, hem de tenir llibres a casa, com més millor, i llegir amb ells. Acompanyar-los a les llibreries i visitar les biblioteques públiques amb més freqüència. I deixar que trien ells en funció de les seues preferències. Pel que fa al llibre català, les subvencions continuen sent, sobretot per a les editorials menudes, fonamentals, diguen el que diguen els esnobs. Una altra qüestió és a partir de quins criteris es reparteixen aquestes ajudes.

El llibre va lligat a la paraula, a la llengua. Com veu el futur de la llengua catalana?

Llengua i paraula hi van molt lligats, sí. Editem, escrivim i llegim en català per militància, en gran part. Per bé que també és veritat que tenim un lligam amb el món del llibre que va més enllà de la conjuntura idiomàtica. Si jo fora de Salamanca, posem per cas, crec que també escriuria i publicaria llibres, ni que fos en castellà. Perquè els que pertanyem a una llengua minoritzada com la catalana, contràriament al que pensen i diuen alguns, ens estimem totes les llengües del món, ens agrada la diversitat. Tenim una visió ecològica del món en què vivim i voldríem preservar aquesta pluralitat lingüística i cultural, intrínsecament humana.

D’altra banda, és evident que a València, Mallorca o Barcelona, l’única llengua amenaçada és la pròpia. Com poden dir que el castellà està amenaçat? Quina fal·làcia… La supervivència de la llengua catalana dependrà, en bona mesura, dels qui la defensem i la parlem. De tots els catalans, els illencs i els valencians. També dels qui no la parlen o no la tenen com a llengua materna, perquè forma part també del seu patrimoni personal. Una llengua, qualsevol llengua, és una riquesa que cal preservar. Una oportunitat meravellosa. Una finestra oberta a un món tan desconegut com ric. Ens hi juguem molt més que una pruïja merament identitària, en aquest afer. La llengua transcendeix el que entenem tradicionalment per nacionalisme. És una manifestació general de l’ésser humà, i particular de cada poble. Hem d’esmerçar tots els esforços possibles per preservar la diversitat lingüística del món, per bé de tota la humanitat.

 

Relacionats