La destrucció de biblioteques i arxius en casos de conflicte no són, normalment, un dany col·lateral. En la majoria dels casos responen a una voluntat deliberada d’atacar i destruir un centre de coneixement i memòria col·lectiva. Així va ser quan la nit del 25 d’agost de 1992 les tropes sèrbies van bombardejar i destruir la Biblioteca de Sarajevo i, encara, dècades abans, quan el 10 de maig de 1933 els nazis van organitzar una foguera a Berlín va cremar llibres jueus i d’escriptors “no alemanys”. I com ha succeït en tantes i tantes ocasions d’ençà de la desaparició de la mítica Biblioteca d’Alexandria i fins als nostres dies.
Richard Ovenden ocupa l’envejable càrrec de director de la Biblioteca Bodleiana d’Oxford, una de les més importants i prestigioses de món, creada el 1598 i amb tretze milions de volums impresos en la seva col·lecció més milers i milers de manuscrits i arxius com mapes, partitures musicals, fotografies, revistes i un llarg etcètera de suports que inclouen els elements digitals. Tot plegat reunit en quaranta edificis, el més antic dels quals data del segle XV.
Destruir llibres, salvar llibres
A Quemar libros, Ovenden explica com els atacs a biblioteques han estat constants des de l’antiguitat, però molt més sistemàtics a l’Edad Moderna. Les biblioteques no són només un dipòsit de llibres antics i moderns, sinó també un espai on es conserven documents legals i administratius, i tenen la finalitat de “recopilar, organitzar i conservar el coneixement”.
Així, els successius atacs a biblioteques i arxius al llarg de la història han buscat la destrucció d’aquell edifici, però també són un atac a la memòria col·lectiva d’un poble i una societat. Calcula Richard Ovenden que durant l’Holocaust es van destruir més de cent milions de llibres en els anys de domini nazi (“l’auge del nazisme va ser sostingut per tots els sectors de la societat”, recorda oportunament), malgrat alguns esforços heroics com els de la Brigada del Paper que va salvar milers de llibres i documents del gueto de Vilna.
Amb una exquisida habilitat narrativa i sòlids coneixements, Richard Ovenden enllaça episodis funestos de la història de la humanitat com la història de la Biblioteca d’Alexandria o, abans, la biblioteca d’Assurbanipal a Pèrsia; com la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va ser cremada i saquejada com a botí de guerra per les tropes britàniques el 1814, abans d’arribar als Balcans i la destrucció de la Biblioteca Nacional i Universitària de Bòsnia i Hercegovina i com els voluntaris que van fer una cadena humana per salvar el que poguessin eren abatuts per franctiradors serbis. Aquella no era només la biblioteca d’una nació, sinó que “documentava la cultura d’una regió sencera, una regió amb una important població musulmana”.
D’altres episodis al llarg de la història han impedit la destrucció de llibres, com el de la Brigada de Paper durant l’Holocaust, o com el que va protagonitzar Max Brod desobeint les indicacions de Franz Kafka que indicaven que a la seva mort s’havien de destruir tots els seus papers.
Quemar libros és un recorregut apassionant pel món del llibre, les biblioteques i arxius i el coneixement, alhora que una reivindicació de les biblioteques físiques i del paper del llibre en la nostra cultura. Una història humana d’amor i odi als llibres i al que representen, i com “Les biblioteques i els arxius s’han convertit en el suport fonamental de la democràcia”.
Quemar libros. Una historia de la destrucción deliberada del conocimiento. Richard Ovenden. Traducció al castellà de Silvia Furió. Editorial Crítica. Barcelona, 2021. 368 pàgines. 24,90 €
