Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

Demà

|

- Publicitat -

Encara ho recordem com si fos ahir

Passaria amb el nom de “La gran lliçó” als llibres d’història.

Publicitat

I és que va ser llavors quan va començar a canviar tot, el món que fins llavors havíem conegut, allò que dèiem normalitat “La normalitat”, el sistema que ens va posar a tots en risc de mort.

En pocs dies milers i milers de persones van començar a morir a tot el món,

tant en els pobles més rics com en els més pobres. Molta era la gent que encara hauria de viure encara avui, si haguéssim estat preparats …

Ens vam adonar que allò no era normal,

quan vam veure que mancaven llits perquè la gent caigués morta, quan van començar a mancar aparells de respiració,

quan vam percebre que no teníem prou protecció era massa tard.

Tots ens vam ficar a casa per esquivar i frenar la mort. Va ser llavors quan vaig començar a escriure versos com a voluntari per a la gent afectada.

Mentrestant, la mort seguia expandint-se per tot el planeta. En va eren les lleis, tanques, filats i mars, en va exèrcits i policies.

Per primera vegada vam conèixer quelcom capaç de frenar el sistema alimentat en gran mesura, per nosaltres mateixos. Observàvem atònits per televisió files interminables d’habitants de les grans potències econòmiques a la recerca de subministraments i aliments, grans dipòsits de cadàvers improvisats als carrers, hospitals de campanya …

El sistema no estava dissenyat per salvar-nos, ni tan sols ens va avisar a temps tot i que ho veia venir.

Simplement va esperar el virus sense preparar-se, prepotent i autocomplaent. Però d’est a oest, de nord a sud, aquell virus va aturar a el sistema que havia deixat de banda l’ésser humà,

ara que no era productiu, ara que no consumia, “moriu-vos als carrers i en les vostres residències d’avis” ens deia.

Els pobres morien abans i mes ràpid

però ni la riquesa ingent acumulada garantia ningú la vida. Ens vam adonar, potser per primera vegada, que la solució no era com sempre ens havien inculcat, salvar-se un mateix

sinó que l’única manera de salvar-se un mateix era salvar-nos tots. Llavors es va descobrir davant nostre més clar que mai el que anomenaríem “El gran desastre”.

Que només uns quants tinguessin tanta riquesa com la resta del món va esdevenir una trampa mortal per a tothom. La majoria de la gent al món no tenia recursos suficients per fer front a aquell virus que anava menjant per dins el sistema i era aquell gran desequilibri mundial en què vivíem el que ens condemnava.

No podíem aturar-lo, ni tan sols nosaltres

teníem recursos en aquell món construït pel totpoderós home blanc occidental.

Per què vam avantposar durant tantes dècades la producció, el benefici propi, el consum … a la persona, la natura, la vida, la comunitat?

Com és que havíem construït mitjançant una bastida de lleis, costums i estructures tot aquell sistema sobre els fonaments de l’explotació i violació de la dona?

I el que és pitjor, com és que havíem conviscut amb això durant tant de temps?

Com és que vam prioritzar el “més” al “tots”? Que alguns fóssim més ràpid del què tots plegats poguéssim anar? Què ho feu que consumíssim menjar que podíem produir aquí, portat en avions i vaixells des de qualsevol part de món?

Com és que havent tanta riquesa acumulada en tan poques mans, no teníem tots allò necessari per viure?

Recordo com unes setmanes abans de tot allò, a prop de casa, dos treballadors van ser sepultats sota la runa a un abocador privat. Va ser com un avís, una metàfora dels valors que prevalien en aquell temps …

Tot allò, tan normal i assumit en la nostra forma de vida, es va tornar en contra de nosaltres davant d’aquella pandèmia. Què feien amb nosaltres?

Tancats a casa, ens vam adonar que tot aquell artifici no valia ja. La majoria d’anuncis televisius van quedar de sobte fora de lloc. En aquelles setmanes no érem els mateixos subjectes de consum en què ens havien convertit. Els nostres cànons i paradigmes de felicitat i fortalesa es van esfondrar, l’essencial no era el que sempre ens havien venut … tot allò no valia per salvar vides.

Sortia el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, esperpents, mancances, habilitats amagades, somnis i fantasmes. Ens agafàvem a cançons, llibres, pel·lícules i sèries per no caure … molta gent va conèixer els seus límits. Altres els van rebentar. Allò semblava una pel·lícula de ciència ficció, però sense ficció. Em seguien arribant peticions de versos per a amics i familiars afectats per la situació: malalts aïllats, treballadores i treballadors de la sanitat, morts, embarassades, nenes i nens tristos, casos de soledat de tot tipus, naixements … em vaig adonar que la televisió no reflectia l’amplitud del drama. De vegades plorava escrivint aquells versos.

I davant la deixadesa que el sistema feia de les nostres vides vam començar a reaccionar, a dibuixar els traços d’una nova forma de cuidar-nos i entendre la vida en comunitat. Vam començar a fabricar nosaltres mateixos equipaments per salvar les nostres vides en fàbriques i petits locals, vam construir nous mecanismes afectius, xarxes ciutadanes de cures mutus, ens interessàvem els uns pels altres com mai abans … eren brots d’una nova vida. Avui, tot això és part del llegat que ens va deixar “La gran lliçó”.

No obstant això, morts i malalts seguien sumant-se a milers … A Nova York soscavaven fosses comunes

A Guayaquil City la gent queia morta als carrers

A la Llombardia camions militars plens de caixes mortuòries creuaven la ciutat

A Madrid els morts s’apilaven en pavellons i palaus de gel i va ser revelador veure com a mesura que nosaltres moríem i tot el nostre entramat queia, la natura ressuscitava …

Els rius es depuraven

la terra supurava

L’aire es netejava

El cel s’aclaria

els mars descansaven a tot el planeta

en aquell ambient mortal, la vida va començar a florir

Ara només volíem el més bàsic: respirar, una abraçada, mantenir l’habitatge, parlar amb la gent, poder comprar aliments …

Però el sistema no s’aturava, era un ens que només sabia alimentar-se menjant-se a si mateix

i no sabia parar fos quina fos la situació. Ens engolia, començant pels més pobres i fins als que es creien rics …

Fora de casa, quan el sol picava enraria encara més amb la llum aquell ambient estrany de cants, aplaudiments, memes i morts.

Em van anar arribant notícies que alguns malalts als quals vaig escriure versos morien ..

I va ser pitjor la post-malaltia que la malaltia en si.

Va ser suficient la primera onada perquè el nostre castell de sorra s’esfondrés

Tot d’una, tot allò que consideràvem riquesa ens va capturar, ens ofegava perquè no podíem sostenir-lo. I el sistema no perdonava.

Els que regien aquella maquinària també van reaccionar, van voler tapar eventualment i amb rapidesa els forats que sortien a la vista de tothom, abans que la gent s’enfadés massa. I és que, potser com cap de nosaltres vam veure fins llavors, el gegant i totpoderós sistema trontollava.

Molts van recordar que ja ho van avisar,

molts altres simplement ho van perdre tot …

El cas és que davant d’aquella nova realitat es va conformar de mica en mica una majoria social, heterogènia, nova, composta per gents indignades, colpejades, conscienciades

de diferents orígens, pensaments i classes socials.

Un gran corrent a tot el món que va dir: No. Ja n’hi ha prou.

Que no es podia continuar d’aquella manera.

Aquella crisi planetària va ser un punt i apart. Una fita. L’abans i el després que ho va canviar tot.

Vam dir que era suficient amb el nostre últim alè, amb manifestacions, amb l’últim avís del banc a la mà, amb cançons,

amb la carta d’acomiadament, amb la de desnonament

davant dels governs, davant de les grans corporacions, davant de les caixes mortuòries dels nostres familiars. Els que no tenien res a perdre, els que ho van perdre tot i els que no volien perdre més. A tot el planeta es va anar gestant un calfred que va sacsejar-ho tot.

Mai més.

Cada vegada més gent ens vam adonar que la solució no consistia a tapar els forats del sistema per tornar a la situació anterior, sinó que era justament amb la terra que faltava en aquells forats que havíem de construir un nou món.

La terra ens havia manat aturar-nos feia temps i aquesta vegada sí, pagant-ho amb les nostres vides,

vam començar a entendre

que tot és un i que un és tot

que la nostra forma de vida matava el planeta i per tant, a nosaltres mateixos

que aquell consumisme i desenvolupisme sense límits era insostenible.

Entendre que la vida de tots els que habitem el món val per igual i actuar en conseqüència.

Fomentar nous cànons de felicitat i benestar, de justícia social, canviar-ho tot …

Va ser com una premonició, el primer dia de primavera va nevar.

Va ser emocionant veure com es va gestar el que avui anomenem “La nova majoria”, el moviment per la nova vida, que posava la vida al centre davant els que en nom de la seguretat volien retallar encara més drets bàsics i construir una societat encara més restrictiva i conservadora.

Una lluita eterna, que no cessa i mai acabarà.

No, el món no tenia un pla B i ningú de nosaltres viuria dues vegades. Cada vegada més gent vam dir ja n’hi ha prou i va començar la “Revolució de la vida”. Demanàrem responsabilitats, els governs començarien a caure amb el temps aquí i allà …

Vam començar a canviar les nostres vides.

No va ser fàcil, però la por, el dolor, l’amor, l’experiència viscuda, l’enuig, la necessitat, els somnis i la consciència, tot plegat té una força imparable dins de cadascun de nosaltres, uneix la gent i mou el món.

Ara tot és força diferent. No som perfectes, és una feina que no cessa, aquesta de viure. Però encara que han passat ja molts anys, no tenim oblidada “La gran lliçó”. Ara, les nostres filles neixen dins d’aquest petit tros de terra on un dia vam aconseguir posar la vida al centre. Ara, elles són el centre.

Va arribar la vacuna contra la malaltia, però vam decidir d’una vegada per totes, atacar el seu origen.

La gran lliçó s’ensenya ara a les escoles, perquè no torni a repetir-se la història.

Han passat anys. En el seu moment semblava impossible, però vam veure l’oportunitat, vam creure,

vam lluitar i ara és la nostra veritat.

Avui, el primer dia de la primavera he recordat tot allò i m’he posat a escriure. Sembla que vindrà un bonic dia d’abril. Sento jugar els nens al carrer. De mica en mica aconseguim canviar el món, sembla un somni, però no, no ho és

També avui el riu baixa net,

i tots els versos que vaig compondre en aquells dies per a tanta gent encara els tinc guardats

aquí al cor.

Jon Maia Sori Urraetxu, Guipúscoa, juny de 1972] és un bertsolari, cantant, escriptor, poeta i documentalista basc.

Va estudiar filologia basca a Vitòria, va treballar com a professor de basc en Alfabetatze Euskalduntze Koordinakundea (AEK).

Va començar jove al bertsolarisme gràcies a Joanito Dorronsoro. En els seus començaments va guanyar premis i certamens: el 1989 va ser campió interescolar del País Basc, el 1989 i 1990 va guanyar el premi «Xenpelar Saria» (d’Errenteria), el campionat de Zumaia en els anys 1987 i 1990, malgrat que no va arribar a la final dels campionats absoluts provincials i nacionals fins a l’any 1997. Fins llavors havia arribat a les semifinals de Guipúscoa en els anys 1991 i 1995, i també va aconseguir un quart lloc en el campionat nacional de 1993. Després de ser finalista el 1997, va repetir en els anys 2001, 2005 i 2009.[3]

També ha sigut director i guionista dels documentals Bidaia intimoak (Viatges íntims, 2009) (Produccions Orio, Korrika), Apaizac Obeto, 2010) (Produccions Orio), i Gazta zati bat (Un tros de formatge, 2012) (productora Nazioen mundua), precursor del Gure Esku Dago sorgit arran de Nazioen Mundua.

El setembre de 2006, Fernando Andreu Merelles, jutge de l’Audiència Nacional, el va acusar de «col·laboració amb banda armada» junt amb vuit amics més per haver donat suport a la pàgina web Gaztesarea.

 

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut