El nomenament de l’exalcaldessa —que va retenir Barcelona gràcies als vots de Manuel Valls— certifica la deriva d’un espai polític fragmentat i enfrontat amb Podem.
El laberint de l’esquerra a l’esquerra del PSOE ha sumat un nou capítol que frega el surrealisme polític. En un intent desesperat per trobar un revulsiu de cara a les eleccions generals del 29 de novembre, el Front Ampli —integrat per Moviment Sumar, Esquerra Unida, Més Madrid i els Comuns— ha anunciat la designació d’Ada Colau com a candidata a la presidència del govern espanyol. La decisió s’ha venut sota la clàssica i desgastada retòrica de la «unitat» i la «generositat», però la realitat de l’espai polític mostra símptomes d’un projecte que va de mal en pitjor.
Una alcaldessa que no va deixar cap local pel referèndum d’autodeterminació
Proposar Ada Colau com el far d’una esquerra transformadora i coherent sembla, per a molts sectors, una broma de mal gust. És impossible analitzar la figura de l’exalcaldessa de Barcelona sense activar la memòria històrica recent: es tracta de la mateixa dirigent que l’any 2019 no va tenir escrúpols a l’hora de pactar l’alcaldia de la capital catalana rebyent els vots decisius de l’extrema dreta matisada de Manuel Valls, amb l’únic objectiu d’evitar un govern de l’independentisme d’esquerres. Que la bandera contra el feixisme i la reacció conservadora la lideri qui va rebre l’aval de l’establishment de l’Íbex-35 a Catalunya és una contradicció difícil de digerir.
Els comuns de la delatora Albiach guanyen la partida a la resta de partits amb el nomenament de Colau
Mentre el Front Ampli s’omple la boca fent una crida a Podem perquè s’incorpori a la llista a quatre dies del termini de la Junta Electoral Central (JEC), el carrer és testimoni d’una guerra fratricida que està matant les opcions electorals de tot l’espai. L’apel·lació a la unitat arriba totalment tard i desconnectada de la realitat, especialment poques hores després que s’hagi confirmat una aliança electoral paral·lela entre Esquerra Republicana i Podem. L’acord perquè Gabriel Rufián i la formació morada uneixin forces —amb el republicà fent campanya a l’Estat i els d’Irene Montero i Belarra demanant el vot per ERC a Catalunya— dinamita per complet el lideratge que pretenia exercir Colau, qui setmanes enrere fins i tot havia convidat el mateix Rufián a encapçalar el seu projecte.
Rufian i Colau, les esquerres espanyoles que no volen plegar mai
Aquest ball de cadires, declaracions creuades i vetos creuats entre Sumar, Podem i el front republicà evidencia que l’esquerra espanyola es troba atrapada en un bucle d’autodestrucció. Intentar instrumentalitzar les recents mobilitzacions pel dret a l’habitatge i les acampades ciutadanes del cas ‘Maricarmen’ no amaga el fet que els partits institucionals busquen refugi en el carrer quan les seves sigles es desintegren. Si el futur de la transformació social depèn de reanimar lideratges marcats pel pragmatisme més lluent i els pactes de despatx amb la dreta dura, el panorama electoral del 29-N es presenta molt fosc per a un electorat progressista cansat de veure com els seus representants es maten entre ells.
