L’últim anunci de l’Acadèmia del Cinema Espanyol ha caigut com una gerra d’aigua freda —però sobretot, com una lliçó de realitat política— sobre el sector audiovisual català. Les tres pel·lícules triades per aspirar als Premis Oscar (Los domingos, La bola negra i El ser querido) comparteixen un denominador comú inapel·lable: totes tres estan rodades en castellà. L’escàndol, però, no és que l’estat espanyol triï la seva llengua majoritària; la ferida s’obre en comprovar que la maquinària pública de Catalunya, encapçalada per TV3 (3Cat) i l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), destina centenars de milers d’euros a finançar projectes com Los domingos, una cinta que no té ni un sol minut de diàleg en català.
Una derrota històrica: De somiar amb Hollywood a la submissió
Aquest escenari certifica el fracàs d’una estratègia institucional que ha desarmat la llengua pròpia a les sales de cinema. Quan es va fundar l’Acadèmia del Cinema Català, un dels seus horitzons fundacionals era utòpic però clar: aconseguir la sobirania audiovisual necessària per poder designar directament produccions en català a la cursa dels Oscars, tal com fan altres nacions sense estat.
La realitat, però, ha estat una història d’assimilació. En lloc de batallar per quotes i reconeixement internacional propi, l’entitat catalana va acabar pactant i sent literalment engollida per l’estratègia de l’Acadèmia Espanyola. El peatge d’aquest pacte de submissió és avui visible: el cinema en català ha quedat arraconat a produccions cada vegada més petites, d’autor, o amb pressupostos de subsistència, mentre els grans xecs públics catalans serveixen per engreixar superproduccions en castellà concebudes des de i per a Madrid.
Finançar la pròpia substitució lingüística
El cas de Los domingos és el paradigma d’aquest nou “escàndol subtil” contra la llengua. Sota l’etiqueta tècnica de “coproducció catalana”, els diners dels contribuents catalans viatgen cap a històries alienes a la realitat lingüística del país. Es tracta d’una política cultural que prioritza aparèixer als crèdits de la catifa vermella abans de protegir l’idioma. Mentrestant, les pel·lícules rodades en català pateixen per trobar distribució, reben engrunes del pressupost global i queden excloses dels grans altaveus internacionals.
El diagnòstic és devastador per a la cultura catalana: si els mateixos organismes que han de defensar la llengua prefereixen pagar per parlar en castellà als Oscars, el cinema en català no està patint una crisi de mercat; està patint una sentència de mort signada des de les seves pròpies institucions.
