La gravíssima agressió verbal i el tracte hostil, humiliant i obertament discriminatori patit pel diputat de Junts, Isaac Padrós, a mans d’agents de la Policia Nacional espanyola a la Jonquera és una línia vermella que no es pot tolerar en cap democràcia de base ciutadana. El fet que un representant de la sobirania del poble català hagi estat objecte de burles cap a la seva ceguesa i de vexacions pel sol fet de parlar en la llengua pròpia de Catalunya, oficial i reconeguda, és un delicte d’odi fragrant i intolerable.
No obstant això, el que resulta encara més dolorós i alarmant és el silenci espès, de perfil baix i de calculada fredor de les màximes institucions de Catalunya. On és la resposta contundent del país davant d’una ofensa d’aquest calibre?
Preguntes incòmodes per a un lideratge mut
Davant d’aquest atac directe a la ciutadania i a la llengua, les nostres institucions resten en una paràlisi incomprensible:
- Què espera el president del Parlament, Josep Rull? Com a màxima autoritat de la cambra catalana, té el deure moral, polític i institucional de convocar un acte de desgreuge formal en defensa de la dignitat d’un dels seus diputats electes. La protecció de l’alta representació de la cambra no admet excuses burocràtiques.
- Què espera el Govern de la Generalitat i el Conseller de Política Lingüística? Com és possible que el nou executiu i un departament específicament creat per a blindar el català no hagin sortit en bloc, de manera enèrgica, a denunciar l’atropellament dels drets lingüístics fonamentals? La inacció o les declaracions tèbies equivalen a una perillosa normalització de la catalanofòbia estatal.
- Què espera Òmnium Cultural per moure fitxa amb determinació? L’entitat de referència en la defensa de la llengua i la cultura catalanes no pot respondre de perfil ni amb formalismes tebis davant d’una agressió que atempta contra el moll de l’os de la convivència i els drets civils a Catalunya.
Si així tracten un diputat, què li espera al ciutadà del carrer?
La reflexió de fons és demolidora per a qualsevol societat democràtica. Si la Policia Nacional es veu amb la impunitat de menysprear, burlar-se de la diversitat funcional i obrir actes de contingut dubtós contra un diputat emparat pel seu càrrec, quina sort li espera a un ciutadà corrent? El missatge que s’envia a les persones sense altaveu públic és el de la desemparança absoluta, l’amenaça constant i la coacció silenciosa.
Catalunya no pot permetre que la por o la submissió institucional converteixin els drets nacionals i personals en paper mullat. Exigim accions immediates, empara oficial de la Generalitat i del Parlament i un clam social unànime. Tancar els ulls davant d’això ens aboca a la pèrdua definitiva de la nostra dignitat col·lectiva. No fer un pas endavant és, senzillament, acceptar la lliçó de la humiliació.
