El centralisme de Madrid i la feblesa negociadora d’ERC han tornat a tancar una trampa mortal per a la llengua catalana. Quatre anys després de l’aprovació de la llei audiovisual espanyola —venuda a bombo i platerets pels republicans a la capital de l’Estat—, Plataforma per la Llengua ha destapat la crua realitat: un “fiasco” absolut que manté el català a la irrellevància digital.
Segons les dades del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), el català amb prou feines arriba al 3% del catàleg de les grans plataformes. Una engruna que demostra el fracàs estrepitosos d’un text legal ple de llacunes que les multinacionals esquiven sense despentinar-se.
Pressupost de misèria per a la producció pròpia
L’espoli audiovisual queda fixat en la mateixa lletra petita de la llei. La normativa imposa un percentatge d’inversió que és una autèntica burla per al sector català:
- 0,3% de la facturació és el text residual que es destina conjuntament al català i al valencià.
- 2,4 milions d’euros és la misèria que Netflix ha d’aportar anualment (l’equivalent a un sol film moderat).
- 35,4 milions d’euros és el blindatge milionari que rep el castellà, garantint almenys 14 llargmetratges l’any.
Mentre plataformes d’àmbit estatal com Filmin salven els mobles superant el 20%, les internacionals passen de llarg. Amazon Prime Video lidera el sector estranger amb un trist 9%, evidenciant que sense obligacions dures l’ecosistema català no té futur en aquestes pantalles.
El pacte invisible: tres anys de mentides
El moll de l’os del fracàs polític d’ERC a Madrid es troba en els terminis incomplerts i el paper mullat. El compromís de l’Estat per signar un acord d’autoregulació amb les plataformes per garantir el doblatge i la subtitulació en català havia d’estar enllestit en sis mesos.
Tres anys i mig després, la realitat és que no s’ha negociat absolutament res. És més, l’àrea específica que la CNMC havia de crear per vigilar i desplegar aquest punt ni tan sols existia dos anys després d’haver caducat el termini legal. Una nova mostra que els acords tancats a Madrid neixen morts per la manca de mecanismes de control de l’independentisme institucional.
