Gairebé nou anys després de l’octubre de 2017, el balanç de la denominada «via de la negociació» a Madrid no és només un buit clamorós, sinó un fracàs absolut disfressat de pragmatisme. Mentre els partits independentistes han cedit els seus vots decisius a canvi de taules de diàleg estèrils, reformes legals a mig fer i traspassos de competències que mai arriben a materialitzar-se, la reivindicació històrica de les seleccions catalanes ha estat completament extirpada de l’agenda. Ens van dir que negociar era l’única via possible, però la realitat és implacable: tot ha quedat en paraules, en promeses incomplertes i en una paràlisi que ens situa en el pitjor escenari de les últimes dècades.
L’estratègia d’intercanviar vots per titulars de premsa s’ha demostrat letal. Mentrestant, l’ofensiva de l’Estat espanyol ha estat tan silenciosa com eficaç, aprofitant que la política catalana s’entretenia amb engrunes. Avui assistim a la desarticulació total de l’ecosistema que mantenia viva la sobirania esportiva:
- La Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) ha comprat la pau institucional, abandonant el discurs reivindicatiu a canvi de gestió diària i submissió financera.
- La Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes, motor civil de la causa durant anys, ha desaparegut del mapa, asfixiada per la repressió econòmica i condemnada a la invisibilitat per la desídia d’alguns partits que han comprat el relat de la pacificació.
Aquesta renúncia institucional i la buidor dels acords polítics han deixat el camp lliure a una onada d’espanyolització agressiva a través de l’esport de masses. Els èxits de la selecció espanyola s’utilitzen ara com una eina de penetració social i d’assimilació cultural sense complexos. El relat oficial ha capgirat la truita d’una manera perversa: avui, en l’espai públic i mediàtic, s’assenyala com un «pecat» o una mostra de radicalisme el simple fet que un ciutadà català no vulgui que Espanya guanyi un Mundial. Es pretén normalitzar la submissió identitària sota un suposat “neutralisme esportiu” que només s’exigeix als catalans.
El greuge dels partits independentistes és doble: no només han fracassat en tot allò que deien negociar, sinó que han renunciat a batalles clau sense ni tan sols plantar cara. En un context on els seus vots eren indispensables per a la governabilitat de l’Estat, el reconeixement de les federacions pròpies hauria d’haver estat una línia vermella innegociable. L’esport de primer nivell és diplomàcia, reconeixement internacional i autoestima col·lectiva. En lloc d’això, s’ha triat l’intercanvi de drets nacionals per la supervivència partidista, i el preu d’aquest engany és la pèrdua dels pocs espais de dignitat que el país havia conquerit. O reaccionem o acabarem assimilats com espanyols.
Postdata: Nosaltres en seguim mullant i el dilluns animarem a Portugal, l’autonomia que volem…, mai podem anar amb una selecció que fa trampes obligant a catalans, bascos i gallecs a jugar amb Espanya.
