De l’autodeterminació al Palau Blaugrana a la submissió constitucional
El 22 de juny de 1976, el Palau Blaugrana va acollir el primer gran acte polític de masses autoritzat de la Transició, un esdeveniment que va posar les bases de la unificació del socialisme català sota un clam unànime i sense complexos: el dret d’autodeterminació. Avui, mig segle després, la celebració d’aquella efemèride evidencia un abisme ideològic insalvable. El text i la veu dels líders, intel·lectuals i sindicalistes que van obrir el camí ressonen avui com una esmena a la totalitat de la deriva actual del PSC.
Mentre que en la clandestinitat l’esquerra catalana lligava indissolublement l’alliberament social a la capacitat del poble per a decidir lliurement el seu futur polític, el socialisme del segle XXI ha completat la seva metamorfosi institucional. En aquests 50 anys, les sigles que havien de liderar la ruptura democràtica han acabat renunciant de manera explícita a l’autodeterminació, intercanviant les tesis sobiranistes per la defensa acrítica de l’ordre constitucional de 1978 i el tancament de files amb l’aparell de l’Estat. Aquell crit de llibertat de 1976 ha passat de ser el programa fundacional del socialisme català a convertir-se en un record prohibit per la seva pròpia direcció.
L’hemeroteca de la ruptura: El Manifest Oficial
Els documents i les cròniques de l’època desmunten el relat oficial que avui publica l’ACN que intenta reescriure el passat del partit. En aquell pavelló desbordat per 10.000 persones, l’autodeterminació no era un concepte marginal, sinó el moll de l’os dels discursos. Ja en el mateix manifest programàtic editat per la comissió organitzadora de Convergència Socialista de Catalunya (CSC) es deixaven les intencions per escrit de forma implacable:
“La construcció del socialisme a Catalunya és indissociable de l’alliberament de la nostra nació. No acceptarem una democràcia tutelada ni retallada. Exigim el dret dels pobles a l’autodeterminació per tal que el poble català pugui decidir sobiranament el seu destí i establir, de tu a tu, una federació solidària amb la resta de pobles de l’Estat espanyol.“
Una línia ideològica que quedaria ratificada a finals d’aquell mateix any en la ponència política de la CSC: “El Partit Socialista de Catalunya afirma que la fórmula política de l’Estat espanyol ha de reconèixer de manera explícita el dret a l’autodeterminació de les comunitats nacionals històriques. Qualsevol integració en un marc estatal comú ha de ser el fruit de la voluntat lliurement expressada pels pobles que el componen.“
Les veus d’un lideratge sobiranista
El líder del moviment i futur primer secretari del PSC, Joan Reventós, va cloure l’acte vinculant de forma directa la llibertat nacional amb el dret a decidir davant d’una militància entregada:
“No hi haurà democràcia real a l’Estat espanyol sense el reconeixement de les sobiranies nacionals. Defensem un socialisme que neix de la nostra pròpia identitat i que exigeix l’exercici de l’autodeterminació com a pas previ per a construir una federació de pobles lliures.”
En la mateixa línia es va expressar l’intel·lectual Alexandre Cirici i Pellicer, en nom del Grup d’Independents pel Socialisme, qui va defensar una ruptura radical amb l’estructura centralista que la dictadura deixava en herència:
“La llibertat política de Catalunya no és una concesió que hàgim d’esperar de Madrid; és un dret inherent del nostre poble a decidir el seu propi destí com a nació.”
Així mateix, l’històric dirigent Josep Andreu i Abelló, enllaçant l’acte amb la legitimitat de la Catalunya republicana esclafada pel feixisme, va reiterar que la capacitat de decisió era inalienable:
“Recuperar les nostres institucions vol dir recuperar la plena sobirania popular per decidir, sense tuteles, el futur que el poble català vulgui donar-se a si mateix.”
Cultura, església i classe obrera: Un consens transversal
El clam per l’autodeterminació expressat al Palau Blaugrana transcendia les sigles estrictament polítiques, abastant tot el teixit social civil. L’escriptora i activista Maria Aurèlia Capmany, una de les veus més ovacionades de la jornada, va lligar la identitat cultural clandestina amb el dret polític clau:
“Se’ns ha volgut arrabassar la llengua, la cultura i la història perquè sabien que la nostra identitat és revolucionària. Avui som aquí per dir que la recuperació de Catalunya no és una qüestió d’estatuts administratius concedits des de dalt, sinó de sobirania. Som nosaltres, el poble, els qui hem de decidir lliurement les nostres lleis i el nostre futur.”
Fins i tot des de l’òptica del cristianisme progressista, el caputxí i escriptor Jordi Llimona hi va posar una base ètica incontestable a la reivindicació:
“La pau i la justícia social no es poden construir sobre la mentida de l’assimilació forçosa. El dret a l’autodeterminació és un dret humà fonamental dels pobles, reconegut internacionalment. Catalunya té el dret i el deure d’exercir-lo per viure en plena llibertat i dignitat.”
Finalment, desmuntant el fals debat de la divisió identitària per l’origen, el líder sindical de la metal·lúrgia, Juanjo Ferreiro, va fixar la posició de la base treballadora, molta d’ella immigrant, integrant l’alliberament nacional en la lluita de classes:
“Els treballadors d’arreu de l’Estat que vivim i treballem a Catalunya no som aliens a la seva llibertat. La burgesia voldrà pactar reformes de despatx, però la classe obrera exigeix la ruptura democràtica: i la ruptura es diu amnistia, es diu llibertat sindical i es diu dret d’autodeterminació per a Catalunya.”
De l’avantguarda a l’oblit
Cinquanta anys després, l’hemeroteca s’ha convertit en el pitjor enemic dels actuals dirigents del PSC. Aquells que l’any 1976 cridaven contra el centralisme i exigien des d’un pavelló l’autodeterminació de les nacions ibèriques, avui s’alineen amb les posicions més immobilistes de l’Estat. Mig segle ha estat suficient per a transformar un partit que va néixer per a exercir la sobirania en una eina institucional dedicada a castigar, perseguir o estigmatitzant políticament els mateixos conceptes que els seus fundadors van utilitzar per a fer història. El reportatge que avui publica l’ACN amaga tota aquesta realitat que consta a l’hemeroteca de la mateixa Fundació Campalans vinculada al PSC.
Una gran pancarta amb el missatge ‘Vindrà aquell dia que el treball vencerà. PSC. Cap a congrés constituent’ presidia l’acte polític amb un Palau Blaugrana ple de gom a gom. Senyeres i banderes roges entre el públic que cridava proclames contra la repressió franquista com “socialisme és llibertat”. Milers d’assistents units per la lletra i el significat de ‘L’Estaca’ de Lluís Llach, que es va entonar en presència del mateix cantautor.
